¿Que què tenim?

Així comença un dels originals anuncis de cervesa que lloava tot un seguit de valors, virtuts i fets positius que els catalans tenim i encomanava optimisme en moments complicats. M'agafo a la pregunta que donava sentit a l'anunci i m'atreveixo a tornar a plantejar-la però aquest cop en clau política a partir de dos temes que ara mateix tenen un pes específic molt gran a Catalunya i han centrat el debat públic al llarg d'unes quantes setmanes. Així doncs, ¿què és el que tenim? Tenim un dels millors sistemes sanitaris del món, amb professionals competents, amb equipaments de primer nivell i accessibles per a tothom, amb investigadors de prestigi internacional, amb hospitals a menys de 50 quilòmetres de casa, amb una indústria farmacèutica potent, amb una política de recerca reconeguda al món... Però ara mateix tot això està en risc. La maleïda crisi amenaça un dels tresors més preuats d'aquest país, una de les potes de l'estat del benestar.

Hem d'agafar consciència tots plegats que les coses han canviat i molt, i que tots plegats hem de ser capaços d'entendre que caldrà fer esforços immensos per poder salvar el sistema. I el primer que ha de fer aquest esforç, per descomptat, és el govern. A part que tenim un problema amb el nostre sistema fiscal, i que més ingressos i gestionar els nostres impostos ajudaria a resoldre alguns dels mals de la sanitat a Catalunya, probablement amb això no n'hi hauria prou. Cal revisar conceptes d'eficiència, cal donar responsabilitat als treballadors de la salut perquè se sentin part implicada de tot el procés global perquè ells són, també, la solució i cal educar la població. La salut té costos, i més enllà del debat sobre el copagament, la població ha de tenir consciència que amb actituds bàsiques, però col·lectives, l'estalvi que es podria fer és molt important. ¿Fem un bon ús de les urgències? Som conscients del que gastem en farmàcia? ¿Quants medicaments llencem o reciclem perquè han caducat i no els hem acabat?. Hem arribat a un punt en què només la implicació de tothom, i a tots nivells, permetrà salvar el sistema. Fer canvis importants perquè el sistema de salut pugui continuar. El govern ha de fer un gran exercici de generositat, no habitual en política. Només així podrà liderar el procés de reordenació del nostre sistema sanitari. Només així podrà guanyar-se la confiança dels professionals, que, no ens enganyem, són els primers interessats que el sistema funcioni a la perfecció. Només així podrà guanyar-se la confiança dels usuaris que ara mateix estan desorientats pel tancament de serveis de proximitat, de vegades sense massa explicacions, i que veuen que les llistes d'espera desesperen, i veuen els professionals amoïnats i amb dificultats per poder encarar els reptes del dia a dia. I per acabar-ho d'arrodonir la generositat del Govern ha de ser corresposta amb una gran generositat per part de l'oposició. Els problemes de país reclamen solucions de país, i això vol dir sortir del debat, sovint mesquí, electoralista i de mirada curta. En aquest país ni Govern ni oposició estan acostumats a ser generosos. Però ara cal que n'aprenguin, entre altres coses perquè s'hi juguen la supervivència del sistema públic de salut que s'ha construït des dels esforços del Govern, aquest, l'anterior i el de més enrere, dels professionals de la salut, dels investigadors, de la patronal, dels sindicats, d'ajuntaments, mútues, etc. Precisament els mateixos agents que ara han de pactar i posar solucions damunt la taula.

I què més tenim? Doncs un sistema de ràdio i televisió públiques de qualitat, amb bons professionals, una tele i una ràdio competitives, que estan al nivell de les millors d'Europa, i que protegeixen, promocionen i prestigien el català. Un sistema de mitjans audiovisuals públics que fa que aquest sigui un país una mica més normal. I tot això també està en risc per la crisi. La directora de TV3,Mònica Terribas,en un magnífic i recent article ho explicava molt bé. ¿En nom de què posarem en risc un dels pilars de la concepció nacional de la nostra societat? És més,Terribasposa el dit a la llaga quan alerta del risc de perdre capacitat d'inversió a la indústria audiovisual que té molt de futur, aquí i arreu, i que a Catalunya, a més de talent ha demostrat capacitat emprenedora i capacitat d'arriscar en moments difícils.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Certament la situació és molt delicada. I no podem caure en la trampa d'aquells que volen posar en un plat de la balança la salut i el benestar, i a l'altre plat la televisió pública, la immersió lingüística o la llei del cinema. Curiosament només des del catalanisme transversal es pot evitar aquesta temptació. I és que les solucions hi són, i no són pas fàcils, ni còmodes, ni tan sols agradables. Però com a país no podem perdre en cap moment la perspectiva de cap on anem. Estem en una cruïlla de la nostra història en què toca decidir quin camí agafem. N'hi ha que són costeruts, plens d'obstacles i amb riscos evidents, però són els que ens poden garantir que tot això que tenim ara mateix, ho puguem conservar en el futur i puguem aspirar encara a més. Dit d'una altra manera: preservar el benestar social i aconseguir la normalitat nacional. Però per això, a més de ser els millors, ens cal ser generosos i valents.

Expresident del Parlament de Catalunya.