La corrupció i el silenci còmplice

És evident que hi ha una crisi econòmica; tan evident com absurd i innecessari va ser negar-la, no al començament, sinó en les primeres i fins i tot segones manifestacions. Si no evident, sí que és sospitable que som davant d'un final de cicle. Això sembla indicar la crisi absoluta de valors que ens porta de la mà sense que sapiguem cap on, tot i que ho intuïm. També sembla fora de qualsevol discussió que la classe política ha esdevingut una casta, almenys al nostre país.

Els polítics s'han anat convertint de mica en mica en la casta que avui componen. Cap al 1978, a ningú se li hauria ocorregut qualificar així el conjunt que llavors componien. No ho eren. Hi havia indicis del que podia passar, del perill que suposava el fet que, en un principi, els socialistes, per exemple, passessin de ser els cinc centenars que havien estat en la clandestinitat als 175.000 que ho van compondre així que es van obrir les comportes. En tantes desenes de milers hi havia d'haver, necessàriament, molt trepa i molt oportunista. N'hi havia. I així la resta dels partits, l'un darrere l'altre. Fins i tot els d'origen franquista, ja que hi van militar desenes de milers de demòcrates que mai ho havien estat fins aleshores.

No obstant, a ningú se li hauria ocorregut que allò era el ferment d'una casta. Ho va permetre un conjunt de lleis -l'electoral, la de partits i altres de semblants- que els va enquistar en el poder atorgant-los als partits, als dirigents, l'exigència d'una responsabilitat que havia de recaure en la ciutadania. Es va desprotegir la societat civil. Els partits van penetrar en les altres institucions de l'Estat d'una forma quasi obscena. Van envair l'àmbit judicial i de quina manera, van penetrar en el teixit econòmic a través del Banc d'Espanya i de les caixes d'estalvis, van trepitjar els mitjans de comunicació i no van faltar institucions que, d'una manera o altra, si no van coadjuvar sí que hi van ajudar bastant. De l'Església catòlica als sindicats, aquí ningú se'n salva.

DE MICA EN MICA, les lleis que ens van fer lliures es van fer obsoletes, però còmodes i afins als interessos de les cúpules dels partits. I va començar el deteriorament. Ho va fer de forma que el poder gairebé omnímode dels partits, de les cúpules dels partits, es va escampar com una taca viscosa que ho va anar impregnant tot, embrutant tot. La corrupció, també la moral, va començar a treure el nas.

Actualment, aquesta casta política és titllada de corrupta en la seva generalitat. ¿Ho és? Sí, ho és, però no ho és més que la llista institucional en què s'inscriu. A vegades fins i tot es podria dir que menys. Si un passa llista, llista minuciosa, convocant d'un en un els noms dels que han exercit en ministeris, conselleries autonòmiques o diputacions i ajuntaments importants, podrà comprovar el nivell de vida dels així relacionats. I podrà comprovar que hi haurà sorpreses. És cert que hi ha polítics que s'han enriquit, i tant que és cert. N'hi ha, n'hi va haver i n'hi haurà. Però n'hi ha molts que són honestos i la crisi és més profunda que tot el que aquesta dada aporta.

Si repassem el nombre de presidents, directors generals i alts funcionaris de caixes i altres entitats d'estalvi enriquits al llarg dels temps i amb més freqüència i intensitat durant els dos últims anys, podrem comprovar que formen legió i que està composta per la majoria d'ells; també que bellugaven diners públics, fora que es confirmi que els que es van atribuir no pertanyien als impositors dels seus comptes corrents. ¿Què és el que ha permès aquest estat de coses?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si seguim observant la realitat que ens envolta, comprovem que, des del món del futbol fins al de l'espectacle, tot és una immensa bacanal de valors conculcats en què tot està consentit. Possiblement ens ha faltat la necessària tradició democràtica mínima exigible a aquests efectes. La responsabilitat és en gran part dels polítics, aferrats a la seva poltrona, no hi ha dubte, però és una responsabilitat compartida amb la resta de la societat, que assisteix impàvida als espolis que porta patits. ¿Com és possible que indemnitzacions, jubilacions i regalies de tants milions d'euros autoatribuïdes per gent que deixen escurades les seves entitats passin sense més escàndol? ¿O és que a vostès els sembla suficient i es conformen amb els ja formats?

Vivim en una societat malalta. Els valors s'han anat a fer punyetes i ja res ens commou. Des del pare de la núvia que es paga el casament de la filla amb uns diners que no són seus i a sobre es permet el luxe de cobrar-li al consogre la meitat, a les xifres multimilionàries que es paguen pels traspassos futbolístics perquè una part substancial es quedi a la butxaca d'un dirigent esportiu, aquí sembla que tot estigui permès i que mai passi res. A vegades passa, sí, però no és mentida que el silenci còmplice dels més no ajuda en absolut a mitigar la crisi de valors en què s'ha d'inscriure tant l'actitud individual dels així enriquits com la passivitat generalitzada de la concurrència emparada en la convicció que, posat al seu lloc, cadascun hagués fet el mateix. Aquest i no un altre és el verdader centre del problema. La raó primera de la crisi. La resta s'arregla amb lleis, però aquesta íntima convicció, ¿com s'arregla? Escriptor.