Remolatxa i orfebreria

Hi deu haver tres o quatre coses sòlides, en aquest país, i una d'elles és la cuina, per definició evanescent. O no tant. La cuina s'esvaeix just en el moment de tastar, de mastegar, de deglutir. Passa el mateix en el teatre. No hi ha un més enllà que superi la immediatesa de la representació, que ens anunciï la possibilitat d'un retorn. Gaudim de l'instant i és en aquest instant, i només aquí, on se'ns permet l'emoció de compartir la respiració amb els actors. La mateixa atmosfera ens acull en el moment concret de la funció. Teatre com a evanescència, doncs. O no tant. Vull dir que cuina i teatre potser que ho no siguin, d'eteris, en la mesura que pensem que no deixen petja. És justament per la seva condició de volàtils que tenen més arguments per romandre en el record. Demà s'estrena al Festival Temporada Alta un espectacle sobre textos del poetaNarcís Comadira.Per afegir-se a la celebració de la paraula,Joan Roca, del Celler, ha oficiat un plat (una revisió de la tradicional llebre a la Royal francesa amb regust de Borgonya) que ret homenatge a l'artista -la llebre és un personatge errívol en un dels millors poemes de NC,Falconeria- i l'ha coronat amb una remolatxa de sucre bufat que és també un lligam entre teatre, poesia i cuina. Un elogi de l'orfebreria que amaga un interior (remor de molsa i terra) que ens ofereix l'essència del sentit. La permanència.