Un país sense rumb

L'Espanya residual i desconcertada del 2011, a les portes d'unes eleccions generals, és un vaivé sense cap més rumb que les boires, on ja ni les idees són presents en la trama del seu teler polític. ElteixidorZapateros'ha equivocat de fils, de trama i de colorit. El resultat final és aquest caos imprecís de colors barrejats, aquesta confusa policromia del desconcert, com si l'orquestra fugís de la batuta del director embogit. Avui Espanya com a país és una paradoxa en si mateix. Governen els pitjors i emigren els millors, els costosament educats a les nostres universitats, que parlen anglès (potser per això no són governants), però que la societat no atén els seus talents. A canvi, les pantalles de televisió inciten a la fugida aEspañoles en el mundo, aquells que van sortir a triomfar i potser ja no tornaran a la seva terra; un esquinçament psicològic i moral semblant al de l'exiliat. Encara recordo l'impacte que vaig sentir, una tarda a Washington, quan aquella noia de Pennsilvània em va preguntar en francès: «Tu es un depaysé?». Aquella reflexió es va convertir en la llavor del meu retorn definitiu a Barcelona. Em va venir un rampell de nostàlgia semblant a la deTarradellasa Saint-Martin-le-

Beau o a la deRafael Albertial Trastevere romà.

Deia el generalDe Gaulleque no hi ha país senseancêtres(arrels). Emigrar suposa aquesta íntima ruptura amb els camins de l'ànima, hàbitat de la teva cultura i les teves arrels; com despertar-se enmig del desert havent crescut a les valls pirinenques. La despullada desolació davant de la suggestiva verdor dels prats i les vaques. Una brutal sensació de desarrelament que vaig descobrir en les meves habituals trobades amb exiliats a les acaballes del franquisme: havien devorat 40 anys d'esperança o, més ben dit, d'inútil espera. Precisament, el que mai va perdre el vellTarradellasentre les seves vinyes de Clos Mony i que li va proporcionar un retorn triomfal el 1977. El que sento avui no és nostàlgia, sinó ràbia pel desgavell deZapateroenmig d'un mar de mediocritat: ni era l'home ni el moment, i per aquest motiu molts es van equivocar el 2004 a l'hora de votar en contra dels seus propis interessos ciutadans. Ara bé, que el brutal assassinat en massa de l'11 de març a Madrid es convertís, en virtut d'una escandalosa manipulació -entre d'altres, deRubalcaba-, en triomf electoral en una Espanya de benestar sense precedents indica que alguna cosa li succeïa a aquesta societat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El 2004 és el punt de partida d'un desenfocament monumental que ha desembocat en un desconcert caòtic com el d'avui, a les portes del 20 de novembre, clau d'una perspectiva d'incògnites. ¿Tan difícil és mantenir la coherència en aquest país de tants pobles diferents? ¿Tan incomprensible resulta l'ús de la raó i de la lògica, per damunt de les passions, els odis i les maleïdes idees de confrontació, els nostres dimonis en la història? ¿Com es permet als indocumentats governar la casa dels espanyols, quan els excel·lents s'han de reduir a l'ostracisme? El 2008 va ser la cristal·lització d'un altre error democràtic. SiZapaterono era l'home el 2004, ¿podria ser-ho amb la seva ceguesa absoluta el 2008 davant una crisi evident que sacsejava els nostres predis? Només el maleït doctrinarisme, aquella passió demagògica que corroeix el sentit comú, pot justificar un despropòsit com aquest. Tot el que ha succeït després és pura conseqüència d'aquell desenfocament electoral, i ara l'estem pagant. Un altreObamade fira… Amb líders roms es va a la roca Tarpeya dels romans ¿Es va amagar elCiceróde lesCatilinàries? Els polítics van jugar potser alresultadisme, a la sociometria, i no a la veritat en majúscules, al discurs franc i obert. El nostre sistema probablement ha equivocat el model que produeix polítics mediocres. No he entès mai que als partits no triomfessin els millors. El mal exemple de dos governs deZapateroés l'evidència d'aquell ADN pertorbador de la nostra classe política. Només així es comprèn el desamor a polítics catalans per massa racionals, massa lògics, excessivament pragmàtics. ¿Resulta legítim el lament de tants ciutadans davant el trist espectacle de cinc milions d'aturats, del 45% dels joves sense feina? ¿Hi ha una catàstrofe més greu? No obstant, aquesta dada ja es va produir el 1996, al final del felipisme: l'esquerra dilapida els recursos mentre l'odiada dreta omple les caixes de diners. Un cicle tan penós com testimonial. No ser conseqüent amb això sorprèn, igual que aquells prejudicis a l'hora de votar. És a dir, l'experiència, la prudència, la reflexió, la lucidesa, la calma, són grans virtuts que haurien de ser estimades a l'hora de governar.

Espanya és un compost que no pot ignorar les parts que el conformen, ni la raó de ser de les nostres diferències. En conseqüència, s'haurà de fer alguna cosa per redreçar el rumb i oferir el govern als millors, s'haurà de rectificar la llei electoral i l'actual sistema ademocràtic de partits perquè arribin al poder els que estiguin dotats i en millors condicions.Zapateron'ha estat la prova, ara hauria de ser el porter que tanqui la reixa. Exdiputat del PP.