Corredors, catedrals i esglésies

La decisió europea de recolzar la construcció ferroviària del Mediterrani ha estat rebuda amb alegria per mitjans i forces vives. Segons sembla es tracta d'una gran victòria sobre el centralisme espanyol perquè per primera vegada es construirà una infraestructura lineal sense passar per Madrid. Un verdader triomf dels catalans. El corredor mediterrani és un símbol. El cop definitiu al model radial del Ministeri de Foment, al concepte de quilòmetre zero, al pla queÁlvarez-Cascosva traçar i que es pot resumir de la manera següent: «Posi un AVE al seu poble i connecti'l amb Madrid» i, caldria afegir, «encara que no hi pugi ningú».

Primer van ser les autopistes per a tothom; i ara l'AVE fins i tot per als càntabres. Abans jugàvem a autopistes i ara a trens, que són més sostenibles. A Espanya des de sempre havia agradat la pólvora del Rei, i més aquests últims anys quan ens pensàvem que érem rics. Hem aconseguit ser els primers en tot: autovies, AVE, aeroports i metros.

¿I com és que tenint de tot les coses ens van tan malament? ¿No ens havien dit que aquestes infraestructures eren imprescindibles per al creixement econòmic? Com sempre, les causes del desgavell són múltiples, però una és la falta de rendiment de tanta infraestructura i l'oblit del fet evident que les infraestructures s'han de mantenir i que les que són cares encara són més cares de mantenir. Als països els passa com a les empreses: quan fan inversions amb retorn negatiu, s'empobreixen.

Encara hi ha moltes universitats que ensenyen als alumnes el concepte d'estoc de capital d'infraestructures, com si disposar d'un estoc amb baixa utilitat social no resultés funest. S'han construït infraestructures sense pensar ni com es faran servir ni com es mantindran; i quan s'acabaven els recursos alguns polítics decidien muntar pilotes financeres via cànons o peatges a l'ombra, a manera d'autèntiques bombolles financeres, que acaben esclatant. Que li preguntin al consellerRecoder com ha trobat el seu departament.

¿Qui va muntar l'enginyeria financera i el pla d'obres de la línia 9 del metro, de resultes dels quals cada passatger costa 10 euros a l'erari públic? ¿I l'aeroport d'Alguaire, que va costar 100 milions d'euros i ara ens en costarà 100 més els pròxims 10 anys encara que ningú l'utilitzi? ¿I què hem de dir de l'AVE Barcelona-Madrid, el desitjat, dissenyat per a 350 km/h perquè s'havia de menjar l'avió, però encara avui va més gent en avió que en tren? ¿Seguim amb els AVE de Castella i Osca?

I ara els catalans saltem d'alegria perquè entre Europa i Madrid ens construiran la més gran de les catedrals ferroviàries d'Europa. Ni més ni menys que 50.000 milions perquè els nostres trens plens de mercaderies inundin els mercats europeus.

A Espanya hi ha moltes línies aptes per a mercaderies que s'estan morint de pena. Des que es va apostar pels trens d'alta velocitat, milers de quilòmetres de via convencional van quedar lliures per a mercaderies. I malgrat que, amb el procés de liberalització ferroviària, avui dia hi ha fins a 10 operadors disposats a transportar tot el que els entreguin els industrials, els trànsits estan per terra. El problema no radica en la falta de vies ni d'operadors, sinó en la falta de confiança dels industrials per transportar els seus productes per tren. L'hi posem massa fàcil al camió, que sempre és capaç de donar servei de porta a porta a preus més que raonables.

¿De veritat ens volem gastar 50.000 milions d'euros, 10 vegades més del que va costar l'AVE Madrid-Barcelona, perquè passin alguns trens més de mercaderies i per escurçar en 15 minuts el recorregut en tren ràpid entre Barcelona i València que avui fa l'Euromed? ¿Algú ha pensat en els costos de manteniment i en els cànons consegüents que els trens hauran de pagar com a conseqüència d'aquesta colossal inversió? ¿Per què els espanyols hem de ser sempre diferents? ¿Per què no copiem Suïssa i Alemanya, països on primer es pensa en el servei i després es construeix la via que es necessita per a tal servei?

Quan fem aquest exercici, descobrirem el que els estudiosos de veritat saben des de fa temps. Cal oblidar-se dels milers de milions i fer un projecte creïble per fases, començant per alleujar els colls d'ampolla, el més important localitzat entre Tarragona i Vandellòs. Sumant tot el que es necessita fer a Catalunya, no arriba a 1.000 milions d'euros.

Machadodeia que a Espanya, de cada 10 caps, un pensa i nou envesteixen. Les coses no han canviat gaire. Però si m'he de quedar amb una cita memorable, trio la del gestor d'una empresa privada de trens que travessa els Alps, de Friburg a Milà, amb camions carregats sobre els trens. Mirant-me fixament a la cara, em va dir, referint-se als trens de mercaderies: «Els espanyols, abans de construir grans catedrals, heu de procurar que els vostres parroquians vagin amb regularitat a les petites esglésies».

Notícies relacionades

Culturalment cristians

Curiós fenomen

Enginyer industrial. Responsable de

relacions internacionals de PTP.