Posar-se les piles

És molt probable que la tempesta que dilluns va aixecar Geòrgios Papandreu al final es quedi en una polseguera local que hagin de resoldre els grecs. Tant si és veritat com si no que va cometre la bogeria d'anunciar un referèndum per forçar l'oposició perquè recolzi el pla de rescat, és probable que la situació política grega entri en una fase d'estabilització. El que seria ideal per al país i per a la resta de la UE seria una solució que garanteixi el suport unitari a les mesures imposades per Brussel·les, encara que això només s'aconseguirà plenament quan governin els conservadors, precisament els que van adulterar la comptabilitat nacional amb el suport tècnic de Goldman Sachs. Ho hem vist a Portugal i potser ho veurem també a Espanya. De l'ensurt de Papandreu queda, a més de la seva erosió com a dirigent polític, una demostració de rebuig i ira indissimulats per part de la direcció de l'eurozona desconeguda fins ara.

Tant de bo que aquesta contundència no perdi força i es tradueixi en fets, concretament en l'empenta i acceleració del Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) i els seus nous organismes per fer efectiu el suport financer als països el deute sobirà dels quals corre el risc de contaminar-se encara més. A això és al que es van comprometre ahir els països de l'euro que assisteixen a la reunió del

G-20 a Cannes.

Els principals dirigents europeus van haver de passar per la vergonya que Barack Obama els apressés novament perquè es posin les piles d'una vegada, un missatge compartit pels països emergents que assisteixen a la cimera. Es dóna la paradoxa que la UE demana suport financer a alguns d'ells i en canvi és incapaç de prendre les decisions que tothom veu com a necessàries. José Luis Rodríguez Zapatero va tenir ahir una intervenció valenta en la seva última visita al club dels grans, potser estimulat per l'ambient crític que es vivia a Cannes. Va recriminar indirectament al BCE -Draghi es va estrenar ahir amb una sorprenent i positiva baixada dels tipus- per no haver comprat més deute europeu, com fa el Banc d'Anglaterra amb els bons britànics, i va apuntar cap a Alemanya per reclamar-li que compensi el seu superàvit comercial estimulant el seu propi creixement.