La que ens espera

La que ens espera passades les eleccions del 20-N, si ningú hi posa remei, és un dràstic i rigorós aprofundiment de la medecina econòmicamerkeliana que ja coneixem des de fa mesos. Una reducció del dèficit com a principal i gairebé exclusiu objectiu polític i econòmic de la pròxima legislatura arrossegarà bona part del poc que ens queda d'Estat del benestar i la mateixa concepció que hi ha uns drets socials bàsics, amb una aplicació que és gairebé l'única cosa que ens fa a tots mínimament iguals. Amb el PP, la gran diferència és que l'erosió dels drets socials està molt interioritzada per la militància i, en conseqüència, acceptarà sense complexos ni traumes, gairebé amb entusiasme, les retallades que aplicarà de manera immediata. El seu aparell digestiu està madur per poder pair unes mesures que s'estan dissenyant des de molt temps enrere; la crisi no ha fet res més que posar les coses fàcils a una dreta que fa dècades que és hegemònica en el terreny de les idees.

De totes les possibles opcionsinnovadores que ja estan sobre la taula, la més polèmica i conflictiva és la que preveu una dràstica retallada en el sistema de pensions. Fa anys que pregonen que el sistema és insostenible. Sens dubte, la crisi ajuda a estovar algunes ments i la por que tot pugui ser encara pitjor ens fa acceptar propostes que no hauríem admès fa tan sols cinc anys. Posats, doncs, a resignar-se també en aquest terreny, només queda reclamar a qui correspongui que tingui la valentia d'anomenar les coses pel seu nom; s'ha d'aclarir, per exemple, per què s'endarrerirà l'edat de jubilació de centenars de milers de persones que van començar a treballar sent molt joves i que han cotitzat durant tota la seva vida, en lloc de repartir la càrrega amb les miríades de nois i noies a qui no s'ha donat ni tan sols l'oportunitat d'estrenar-se en el mercat laboral.