El debat i l'Assemblea
Les ironies del calendari, la història i la política d'aquest mes de novembre no s'esgoten amb la de que les eleccions se celebraran un dia que és l'aniversari de la mort de Franco (i de la del també feixista José Antonio Primo de Rivera i la de l'anarquista Buenaventura Durruti). Avui, quan el cara a cara Rubalcaba-Rajoy significarà probablement el moment culminant de la campanya malgrat que encara quedaran 10 dies de pallissa, es compleixen 40 anys de la constitució de l'Assemblea de Catalunya. A molts ciutadans joves aquest nom no els deu dir res o els deu sonar vagament. Per això no està de més recordar que sota aquesta denominació es van agrupar, el 7 de novembre de 1971, la major part dels partits catalans (llavors il·legals i clandestins) amb un objectiu comú: derrotar el franquisme. La declaració programàtica de l'Assemblea es resumia en una trilogia (llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia) que després va ser l'eslògan de la primera fase de la transició. Un missatge clar subscrit per un ventall que anava des dels democristians d'UDC a l'esquerra més arrauxada.
Franco, ja ho sabem, va morir tranquil·lament (és un dir) quatre anys després, i el franquisme no va ser desmuntat fàcilment. Però ningú pot negar avui que l'Assemblea de Catalunya va ser una iniciativa enormement positiva en el camí cap a les llibertats en el conjunt d'Espanya. La seva base inicial d'adhesions polítiques es va eixamplar amb la d'entitats, col·legis professionals i associacions de tota mena, precisament perquè el seu programa de mínims l'avalaven partits de totes les ideologies. Van remar tots en la mateixa direcció per guanyar la democràcia. I sens dubte el precedent va afavorir el 1977, celebrades ja les primeres eleccions democràtiques, els Pactes de la Moncloa.
Notícies relacionadesAvui estem en una fase crítica similar. No, per fortuna, pel que fa a la llibertat, però sí quant a la situació econòmica. I com que hi ha consens que cap partit podrà canviar de la nit al dia -i menys en solitari- el gravíssim quadro financer, laboral i social que ens afligeix, la unió de forces sembla absolutament indispensable. Costa imaginar un Govern de coalició de PP i PSOE que compti també amb el suport d'altres partits i de les forces econòmiques i socials reals, però en alguna cosa semblant a això caldrà anar pensant si volem redreçar el perillós rumb que porten les coses. No és fàcil, perquè els interessos que integren el fons de la crisi són molt contraposats. Però que no sigui fàcil no vol dir que sigui impossible ni que sigui menys necessari.
Avui, Rubalcaba i Rajoy mantindran un debat davant milions d'espectadors. Exactament 40 anys abans, unes 300 persones es van reunir gairebé a les catacumbes (a l'església de Sant Agustí, al Raval barceloní) per fundar l'Assemblea de Catalunya. Les coses, certament, han canviat, però l'atzar del calendari ens recorda que hauríem d'aprendre millor les lliçons de la història. En aquestes setmanes ens estem jugant el futur i, com el 1971, la unió d'esforços seria una prova d'intel·ligència i seny. ¿Estaran els nostres polítics a l'altura?
