Euskadi després del cessament del terrorisme
Misteris de la història
El final d'ETA no ha de suposar necessàriament que molts bascos se sumin al nacionalisme radical
Misteris de la història_MEDIA_3 /
En ple auge de l'historicisme, a finals del segle XIX, un autor va escriure que els historiadors escriuen la història sempre des del final: el que cada historiador pensa, somia, espera que sigui el final de la història, de la universal o d'alguna de particular, és el que guia la seva forma de narrar la història. La comprensió de les dades a disposició de l'historiador i l'orientació que guia la narració depenen del que l'historiador s'imagina com a final de la història.
És probablement aquesta idea que la història s'escriu des del final el que condueix a l'altra idea de la trampa de la història, que la història no es desenvolupa mai com esperen els seus actors, que la maduresa humana consisteix precisament en la capacitat d'assumir el fracàs, més gran o més petit, del que cadascú, personalment o com a col·lectiu, ha projectat com el seu futur.
Com més enganxats estem als successos, més necessari és tenir en compte les dues idees. Ara que ETA ha anunciat el cessament de la seva activitat terrorista, molts intenten, o intentem, intuir per on s'anirà desenvolupant a partir d'ara, en part a causa d'aquest anunci, la història de la societat basca.
És curiós observar que hi ha un judici compartit del que passarà a partir d'una valoració radicalment contraposada del final d'aquesta història: hi haurà una pluja de vot nacionalista, un creixement del sentiment nacionalista. Uns ho diuen saludant el fenòmen com una circumstància benvinguda, mentre que altres el deploren profundament.
En els dos casos es dóna per suposat que si el nacionalisme no ha crescut més en la societat basca ha estat com a conseqüència de la rèmora que per a això suposava el terror d'ETA. Es basen en el fet que la resistència que hi ha hagut en la societat basca davant el projecte nacionalista ha estat una resistència motivada solament pel terror d'ETA, i no pel totalitarisme que molts percebien en els plantejaments nacionalistes, amb violència o sense. A causa d'aquesta anàlisi, ara que la xacra del terror d'ETA sembla que desapareix, queden totes les vies obertes per a l'expansió del nacionalisme: aquest no pot fer res més que créixer i el futur de la societat basca està segellat, està determinat.
Aquest determinisme de la història oblida que les persones poden fer història, que conserven cert grau de llibertat i que el seu futur el poden escriure des d'aquesta llibertat limitada sense que hagin de plegar-se a un determinisme històric del qual serien meres joguines. Subscriuen la frase d'Ibarretxe: ETA ha de desaparèixer perquè el seu projecte pugui materialitzar-se.
Deixant de banda el que significaria que el projecte d'ETA es realitzés sense ETA -donar per bons cada un dels assassinats d'ETA, perquè tots haurien tingut sentit si el projecte en nom del qual van ser comesos és legítim-, aquest diagnòstic pronòstic del futur de la societat basca demostra reduccionisme. Un reduccionisme del qual acusen els altres: pensar que tot és ETA en la societat basca, en el món de la cultura en eusquera, en el món del nacionalisme. El pronòstic que fan es basa en una lectura dels últims 30 anys en què ETA ho fagocita tot: només hi ha hagut crítica a ETA, al seu terror, però no al nacionalisme.
Doncs bé: la societat basca i la seva història recent són molt més complexes que tot això. El nacionalisme institucional, el del Partit Nacionalista Basc (PNB), va pensar que amb la gestió nacionalista del sistema escolar, més una gestió nacionalista dels mitjans de comunicació públics, amb l'afegit de la pressió en l'accés als llocs de treball a l'Administració pública per l'exigència del coneixement de l'eusquera, la producció de nacionalistes era una qüestió gairebé mecànica. Fins que el PNB va descobrir que no era així, cosa que no és una de les raons menys importants per a la seva radicalització. La societat li donava prou vots per governar, però no a condició de deixar-se transformar en nacionalistes.
Ara potsucceir el mateix amb els nacionalistes de Batasuna: molts els aplaudeixen fins i tot amb les orelles, molts els donaran el vot, però també molts es resistiran, igual que davant el PNB, a deixar-se transformar en nacionalistes radicals. Si no és així, s'hauria d'explicar com, contradient tot el que coneixem de la història, una societat rica i igualitària, superior al seu entorn, fa el pas de ser radical en els seus plantejaments polítics i de promoure el més semblant a una revolució.
La història no s'escriu mai segons les teories i els pronòstics unilaterals que deixen de banda la complexitat de les motivacions humanes, i deixen també de banda la llibertat, parcial i limitada, dels actors humans. El futur d'Euskadi no està escrit: l'esquerra nacionalista ja es va equivocar en la transició quan va pensar que Euskadi era nacionalista, i que dins del nacionalisme ella era la majoritària. No va passar ni una cosa ni l'altra. Tampoc ara ha de passar res semblant. Dependrà dels bascos, del seu interès a preservar la seva complexitat, de la consciència que tinguin que d'aquesta complexitat i de la seva preservació depèn la seva llibertat, de les ganes que tinguin de resistir, activament, o simplement de manera passiva, no deixant-se transformar en el que no són. President d'Aldaketa (Canvi per a Euskadi).
