Nous catalans, vells dilemes

En temps de crisi reneix la temptació, individual o col·lectiva, de situar la immigració en el punt de mira. Hi ha de tot: demagògia, radicalitat, por, incertesa. Els prejudicis i temors davant l'estranger, el foraster, el diferent no són nous. A més diferència -color, llengua, religió, costums-, més temors. A més crisi i dificultat social, també, però quan abunden les posicions «primer els de casa» és bo tenir memòria.

Fa 50 o 60 anys molta gent deia que els immigrants arribats d'Andalusia, Extremadura o Galícia venien a menjar-se el pa dels catalans. Segurament avui molts autòctons -catalans de socarrel, fills de la barreja o dels que van arribar llavors- identifiquen el pa amb la plaça de guarderia, el llit d'hospital o l'ajuda social.

En la Catalunya d'aquells anys l'impacte de la immigració va ser enorme, sobretot entre la classe obrera autòctona i els sectors populars, desarborats per la guerra civil i sense estructures socials, polítiques i sindicals. Va commoure els fonaments de la societat, les ciutats, la llengua i la cultura catalanes, però la indústria va tenir mà d'obra i tres milions de nous habitants entre el 1950 i el 1970 es van convertir en consumidors i en garantia d'estabilitat demogràfica.

L'escriptorFrancesc Candelva recollir les aspiracions dels acabats d'arribar i va estar encertat al donar-los el nom d'altres catalans.Diferents, amb altres arrels, però plenament i necessàriament catalans.Jordi Pujol,en línia amb el que va escriureRafael Campalansja el 1923, va ajudar a perfilar la identitat afegida al raonar que «català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya». Sindicats i partits d'esquerra, al final del franquisme i durant la transició, es van posicionar activament a favor del que simbòlicament es denominavaun sol poble: evitar la divisió del país en dues comunitats per orígens, llengua o cultura. Havia de pesar més la voluntat d'estar junts en un futur en democràcia i progrés en un marc d'autonomia. La igualtat d'oportunitats es convertia, així, en inseparable de la realitat nacional de Catalunya, concedint a la llengua catalana a l'escola un paper vehicular i normalitzador. Vist el repte amb perspectiva, en podem estar raonablement satisfets.

Des dels noranta han arribat més d'1.200.000 persones -ara anomenatsnous catalansonouvinguts- procedents de tot el món a la recerca, com aleshores, de la seva oportunitat. No obstant, el fort impacte de la immigració estrangera dibuixa una Catalunya molt més diversa en cultures, llengües i religions. També el marc econòmic i social és més complex en un entorn global en què les noves tecnologies deslocalitzen identitats i creen pàtries virtuals.

Amb la crisi molts immigrants tornen als seus països, però n'arriben altres i també se'n van catalans. No obstant, el que resulta rellevant és que el gruix de la nova població -sense vocació especial per la marginalitat- ha decidit convertir Barcelona, Badalona, Salt o Lleida en casa seva. Ja no se'n mouran i la seva realitat dual -ser o sentir-se d'aquí i d'allà a la vegada- coexistirà amb l'heretada d'anteriors onades d'immigració, que conserva arrels plurals. Un exemple: al barri barceloní del Carmel, la meitat de la població ha nascut a Catalunya; un 34%, a la resta d'Espanya, i un 16%, a l'estranger.

No obstant, sabem -en especial els que viuen en barris populars- que el procés d'integració en el conjunt de la societat catalana no és gens fàcil. Hi ha pressió sobre l'espai urbà, els serveis, l'escola; hi ha precarietat laboral i diferències culturals i sona el rum-rum interessat que els immigrants tenen avantatges negats als autòctons. En algunes zones del país s'expressa, amb matisos diversos, el temor a la pèrdua d'identitat

-cultural, lingüística, social- i els recels s'estenen també a llocs amb més empremta de l'antiga immigració interior i on es podria suposar que la memòria col·lectiva ha fomentat més tolerància.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hem d'aprendre del passat per no repetir errors i assumir la tasca ben feta. No hi ha cap més opció que promoure la unitat civil dels ciutadans catalans, independentment del seu origen, seguir apostant per una sola comunitat i afrontar les dificultats amb valentia. Es tracta, en suma, de potenciar els valors democràtics, els drets ciutadans, la legalitat en tot el seu valor, el civisme, teixir complicitats i convertir la diversitat en un actiu de Catalunya, de la seva llengua i la seva cultura. Tancar els ulls, deixar que els problemes s'enquistin i creixin comunitats paral·leles, superposades, sense referències mútues és molt mal negoci.

El 2008, més de 30 agents institucionals, polítics, econòmics i socials van firmar el Pacte Nacional per la Immigració per combatre l'exclusió social i dissenyar l'espai cultural comú i la convivència plural. Ara, per la dificultat del moment, té ple sentit renovar el compromís per una societat més justa i cohesionada. Una altra vegada està en joc el futur. Periodista.