L'humor és una cosa molt seriosa
Que l'humor no agrada als intransigents ens ho ha recordat per enèsima vegada el greu atac perpetrat contra la redacció del setmanari satíric francès'Charlie Hebdo'. Ja ho saben: alguns van considerar una ofensa que la revista, en un dels seus habituals gestos enginyosos, transmutés el seu propi nom pel de 'Charia Hebdo' per abordar, en un número monogràfic, el perill que la primavera de Tunísia derivi cap a un enfortiment de l'integrisme religiós en aquell país. Res de nou, però no per això menys inquietant.
No tan lluny, aquí mateix, a Espanya, també hi ha hagut aquests dies un conat d'intolerància a propòsit d'un compte d'un Mariano Rajoy ful aparegut a Twitter amb l'objectiu indissimulat de provocar el somriure a costa del líder del PP. Indissimulat i legítim, perquè ningú podia enganyar-se i pensar que les ocurrències d'aquell Rajoy fossin del candidat a president i no d'un suplantador, i perquè no sembla que en aquest joc es sobrepassés la línia vermella de l'insult i la desqualificació. Però la poderosíssima xarxa social va clausurar el compte després d'una reclamació del PP. Encara que potser ha estat pitjor el remei que la malaltia, perquè la censura ha multiplicat el ressò de la paròdia, que ha tingut continuïtat en altres comptes. Posar portes a la llibertat d'expressió a internet és absurd per impossible.
I mentrestant, a Catalunya és possible seguir disfrutant de'Polònia' malgrat que fa un any, després de la victòria de CiU a les eleccions autonòmiques, molts van pensar que el programa tenia els dies comptats. Un temor fundat, perquè no s'ha d'oblidar que es va haver d'esperar al tripartit d'esquerres perquè a la tele pública catalana hi hagués un espai de sàtira política, habitual en altres cadenes des de fa molts anys. Caldrà esperar un temps més per saber si la raó que Queco Novell i companyia segueixin traient el nas cada dijous davant l'audiència de TV-3 resideix en una ferma actitud de la direcció de l'emissora o en el temor del poder polític a ser acusat de censor si mou els fils perquè 'Polònia' desaparegui de la pantalla. Perquè el que sí que sembla cert és que a molts polítics, encara que diguin el contrari, no els agrada la paròdia que se'n fa al programa. No tant per la seva caracterització física i gestual -sublim moltes vegades- com pel que se'ls fa dir, no menys sublim: les seves contradiccions, vanitats i carències. Però, com cal, aguanten les sanes envestides gairebé sense dir ni piu. No només això: els caps de llista del 20-N s'han prestat a anar al programa i comparèixer al costat dels imitadors, en el que} sembla el súmmum de la tolerància i l'actitud liberal. I aquí és on possiblement s'equivoquen aquests polítics, perquè, una vegada esvaït l'efecte sorpresa que la seva presència a 'Polònia' produeix en l'espectador, no els ajuda a guanyar credibilitat i respectabilitat. Si de cas, els atorga popularitat, però no proximitat al ciutadà, el gran dèficit de la política dels nostres dies. És més aconsellable que cada actor representi el seu paper a l'escenari que li és propi: els còmics al plató i els polítics en el conjunt de la societat, que és d'on sorgeix la seva legitimitat. Llarga vida a 'Polònia'.
