L'ocàs del savi boig

La ciència fa por. Fa por perquè és una gran font de poder. Que tant de poder estigui en mans dels pocs que són capaços d'entendre'l ens fa desconfiar. Per aquest motiu a les pel·lícules el dolent acostuma a ser un savi boig sense cap consideració envers els seus companys d'espècie. ¿Però som realment perillosos els científics? Si fem cas als diaris, sembla que darrerament ens haguem tornat més corruptes. Diria que és més aviat al revés: els que se salten les normes cada cop són menys perquè els descobrim més fàcilment. La temptació d'actuar al marge de la llei per aconseguir algun benefici és present a totes les professions, la nostra no en podia ser una excepció. Però el que sembla que fem millor que altres rams és assegurar-nos que paguin el preu els qui es passen de la ratlla.

Com el cas deDiederik Stapel,descobert a finals d'octubre.Stapelera un psicòleg que amb només 45 anys havia aconseguit convertir-se en un dels més respectats i productius d'Holanda. Fins que es va descobrir que s'havia inventat les dades de la majoria dels seus treballs de recerca. Dos dels seus col·laboradors van trobar molt estrany que no els deixés veure mai les xifres originals dels estudis que deia que havia fet i el van acabar denunciant. Pocs dies després d'iniciar-se el rebombori, la pressió va fer queStapeladmetés la seva culpa i retornés el títol que li havia donat la Universitat d'Amsterdam.

Avui en dia les empreses farmacèutiques, el papu preferit de molta gent, tampoc se'n lliuren quan cometen irregularitats. A principis d'aquest mes, GlaxoSmithKline donava 3.000 milions de dòlars als Estats Units per resoldre una sèrie d'investigacions sobre la comercialització fraudulenta dels seus fàrmacs. Pfizer va haver de pagar-ne 2.300 el 2009, el mateix any que Eli Lilly & Co va desembutxacar-ne 1.400. Són senyals d'advertència prou estridents com perquè les companyies entenguin que no fer les coses d'una manera ètica té conseqüències serioses. És una lliçó que estic segur que van aprenent. El problema del frau científic, tant a nivell personal com corporatiu, és que els efectes s'escampen com les ones que crea una pedra quan la llencem a un llac, fins que al final són els malalts els que acaben rebent. Això no ens ho podem permetre i hem d'actuar amb tota la celeritat possible.

Escàndols com aquests seguiran passant, és inevitable: l'ambició, la cobdícia i l'arrogància sempre seran males conselleres. Però ara tenim les armes per aturar-los. En altres èpoques de la història no era així i hem vist com s'han comès abusos increïbles en nom de la ciència. Com l'experiment de Tuskegee (1932-1972), en què el Govern dels Estats Units va infectar amb la sífilis un grup de grangers negres d'Alabama i els va privar de tractament només per veure com evolucionava la malaltia. Entre el 1946 i el 1948 els mateixos americans van fer estudis similars amb més de 1.500 presos i malalts mentals de Guatemala, un fet que no es va descobrir fins al 2005. El Govern dels Estats Units va demanar disculpes oficialment a Guatemala l'any passat i va establir un comitè d'experts per assegurar-se que no tornaria a succeir mai més res de semblant. Més coneguda és l'experimentació en humans duta a terme durant la segona guerra mundial, tant als camps de concentració nazis com en la tristament cèlebre Unitat 731 de l'Exèrcit japonès.

Seria normal pensar que amb antecedents com aquests els científics ens haguem guanyat a pols l'animadversió del públic. Però un cop aconsegueixes superar l'horror de les imatges que conjuren aquestes històries de pur desdeny per la dignitat humana et ve al cap una pregunta lògica: ¿què se'n va treure, de tots aquells treballs? Un dels principals problemes que tenim els investigadors biomèdics és que no podem provar les hipòtesis en el nostre subjecte d'estudi, l'home, o almenys no fins que s'han superat una sèrie important de proves de control. Això fa que la recerca avanci molt lentament. ¿Què van descobrir els que la seva manca d'ètica els va permetre saltar-se aquestes normes bàsiques? La ciència hauria d'haver fet un pas endavant important en alguns camps, malgrat que el cost s'hagués pagat en patiment i vides humanes. Però no va ser així. Excepte casos molt puntuals, cap d'aquests experiments ens ha aportat la més mínima informació útil. ¿No és sorprenent?

Doncs no. La raó és molt clara: aquells criminals no tenien res de científics. En podem dir bojos sí, però no els podem anomenar pas savis. El disseny dels seus experiments era tan absurd com cruel i per això les dades generades van resultar del tot irrellevants. Ser un megalomaníac sense pietat sembla que no és compatible amb la nostra feina. I és que, malgrat la mala reputació que tenim a vegades, això demostra que algú que no estimi i respecti l'ésser humà no podrà ser mai un bon científic.

Notícies relacionades

Ho farem millor

Martingales immobiliàries

Metge i investigador de la

Universitat de Leicester.