S'ha acabat la festa

Dilluns, amb els resultats electorals, la dolorosa realitat retornarà abruptament: s'haurà acabat la festa. Serà l'hora d'afrontar les factures dels aeroports que no veuen enlairar-se ni aterrar avions (25 aeroports a Alemanya, 46 a Espanya), de les autovies on el pas escadusser d'algun cotxe trenca per uns instants la solitud i el silenci del paisatge, de les urbanitzacions fantasmes i dels habitatges on no viurà mai ningú i de cinc milions d'aturats -1,6 milions dels quals de llarga duració- que necessiten trobar feina per mantenir les seves famílies o, en el cas dels joves on l'atur supera el 40%, encarar el futur.

Un nou Govern es farà càrrec de la situació amb l'objectiu de reduir dèficit, tornar deute i situar la prima de risc en uns límits acceptables. També cal, urgentment, una reactivació econòmica capaç de generar il·lusió i, sobretot, producció i consum. No coneixem, malgrat la campanya i la llarga precampanya electoral, les intencions deMariano Rajoy,perquè, excepte utilitzar com un mantra que hi ha cinc milions d'aturats deguts a la mala gestió del govern socialista -que a hores d'ara ningú sembla discutir ja que àdhuc el candidat socialistaAlfredo Pérez Rubalcaba ha admès, amb la boca petita això sí, importants errors de gestió i de comunicació- i que ell es proposa crear ocupació reduint la pressió impositiva sobre les petites i mitjanes empreses i facilitant-los l'obtenció de crèdit, no ha dit absolutament res sobre quines són les mesures concretes que pensa aplicar per fer front a la crisi, és a dir, per crear l'ocupació promesa, la reducció d'impostos i la facilitació de crèdits i, alhora, contenir el dèficit i pagar el deute. I tot fa pensar que tirarà pel camí fàcil de les retallades en polítiques socials i sous dels funcionaris i privatitzacions d'empreses públiques. Per tant, la situació és clara: s'ha acabat la festa i diumenge es decideix qui i com paga els plats trencats i fa la neteja del local.

Certament, la crisi actual no afecta només Espanya, tot i que aquí es veu agreujada pels efectes de la bombolla immobiliària. És una crisi de la zona euro que incideix en el conjunt de la UE. I sorprèn la manca de reacció de les institucions i els governs europeus. Sembla que no hi ha consciència del que està en joc, que és el futur mateix de la UE. I cada cop més l'actitud dels màxims responsables de la UE recorda aquell famós poema queMartin Niemöller va escriure denunciant la passivitat enfront del nazisme i que podríem reescriure dient: «Primer foren Irlanda, Grècia i Portugal i vaig romandre en silenci perquè jo no era irlandès, ni grec ni portuguès; després foren Itàlia i Espanya i vaig romandre en silenci perquè jo no era italià, ni espanyol... Ara la crisi del deute sobirà ha començat a colpejar també França, Bèlgica, Àustria i Finlàndia i m'he mantingut en silenci perquè jo no sóc francès, ni belga, ni austríac, ni finlandès... Quan la crisi arribi al cor econòmic d'Europa, Alemanya, ja no quedarà ningú més que pugui protestar». ¿Quan s'adonaran els polítics europeus que, més enllà de les especificitats que pren la crisi a cada país, aquest és un embat contra el futur de la UE i de l'Estat del benestar que forma part del patrimoni sociocultural d'Europa? Això és el que hi ha i que ningú s'enganyi, perquè després no podrà al·legar ignorància.

Fa uns anys, al jaciment de Dmanissi (Geòrgia) es varen trobar restes de 800.000 anys d'antiguitat d'uns homínids que ja coneixien la solidaritat, perquè hi havia un crani adult sense dents -i es va poder comprovar que les va perdre en vida- que demostrava que necessàriament era alimentat per altres membres de la tribu que prèviament mastegaven els aliments que ingeria. En certa mesura, l'Estat del benestar és la versió contemporània europea d'aquella solidaritat primitiva. Òbviament, cal que l'Estat del benestar sigui sostenible, eficaç i transparent i cal ajustar-lo a un sistema impositiu just i solidari, però seria d'una enorme irresponsabilitat desmantellar-lo totalment per la pressió i l'especulació d'uns mercats amb clares intencionalitats polítiques que representen uns valors basats en la llei del més fort. Cal retornar a un principi bàsic de les democràcies: la política està al servei dels ciutadans i l'economia no pot desvincular-se de les decisions polítiques i de la necessitat de promoure i mantenir la cohesió social, perquè, si no és així, ¿què quedaria llavors en el món actual d'aquella primitiva i colpidora mostra d'humanitat?

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

La campanya electoral ha estat ensopida, insofrible i avorrida, però això no exclou que, en els moments actuals, i no només aquí sinó al conjunt d'Europa, ens estem jugant el futur. Tot fa pensar que la desmotivació i la desafecció política es traduirà en una baixa participació i encara, a hores d'ara, el nivell d'indecisos supera el 30%. És un luxe que no ens podem permetre. Cal, sens dubte, meditar molt el vot, però, sobretot, cal anar a votar, perquè del que succeeixi a partir d'ara tots en serem responsables. I cal votar pensant molt bé quins valors defensem i quina societat volem. Potser la mandíbula de Dmanissi no és un referent tan antic com sembla per la seva datació.

Els serveis extrapolicials d¿un cos de seguretat local