Retorn al 2002

El 27 d'octubre,The New York Timesdesvelava, en un impactant reportatge, que el Govern turc donava asil dins de les seves fronteres al que semblava ser l'estat major del denominat Exèrcit Sirià Lliure (ESL), que operava al país veí. L'ESL, compost per soldats desertors de l'Exèrcit regular sirià, era el protagonista de nombroses accions militars contra les forces de seguretat del règim deBaixar al-Assad.De fet, les emboscades i els enfrontaments armats es continuen produint cada dia a l'interior de Síria.

Per tant, el reportatge de The New York Timesdesvelava que, de fet, s'estava produint una intervenció de l'OTAN, encoberta, a Síria. En efecte, Turquia és membre de l'Aliança Atlàntica des del 1955, i un aliat estratègic de confiança dels Estats Units a la regió. Resulta gairebé del tot impossible suposar que el suport d'Ankara als desertors sirians, reconvertits en combatents armats, fos un fet desconegut -per no dir permès o recolzat activament- a Washington i Brussel·les.

Les conseqüències derivades de la informació revelada eren, per tant, molt serioses. Però a partir d'aquell moment passen tres coses, gairebé simultàniament. Per un costat, el Govern turc clama que darrere dels últims atacs del PKK kurd hi ha Síria. Amb això s'aconsegueix la coartada moral quejustificariala intervenció turca en els assumptes sirians. Simultàniament, es deixava caure la teoria -airejada de manera menys estentòria- que eren els israelians els qui estaven ajudant el PKK.

Gairebé al mateix temps, el primer ministre israelià,Benjamin Netanyahu,i el seu ministre de Defensa,Ehud Barak,es desbocaven i començaven a clamar per un atac preventiu contra l'Iran, a qui acusaven de tenir gairebé enllestida l'arma nuclear. La resta del Gabinet i fins i tot els militars no veien tan clara la necessitat de posar-se així. I aleshores vam poder llegir aThe Guardianque els britànics s'estan preparant militarment per a aquesta opció. També van arribar informacions que Washington estaria disposat a liderar l'atac, iObamatambé es va despenjar amb unes declaracions de to amenaçant, encara que molt més desinflades que les deNetanyahu,com secundant-lo sense ganes.

Van passant els dies, la situació a Síria queda un altre cop a l'ombra, la mediació de la Lliga Àrab és rebutjada des d'Occident -seria un miracle que s'hagués recolzat, sense sabotejar-la- i a propòsit de l'Iran veiem com tornen amb tota la seva força el llenguatge i la lògica de fa nou anys, quan es preparava a consciència la invasió de l'Iraq. Els dobles criteris, els canvis periodístics, les diversions i les exageracions són bastant semblants, presenten el mateix grau de tosquedat que aleshores, tenen com a rerefons una suposada amenaça nuclear contra Occident i el món. I, sobretot, no compten amb el suport del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Ni per a un possible atac contra l'Iran, ni tampoc per ficar-se a Síria, com està fent, en aquests moments, un país membre de l'OTAN.

¿I l'enemistat turco-israeliana, que fa poques setmanes semblava estar al màxim nivell? Doncs aquesta va ser la tercera cosa que va passar arran del citat article deThe New York Times: una flotilla de dos iots, l'un canadenc i l'altre irlandès, carregats amb ajuda humanitària amb destinació a Gaza, va ser abordada per patrulleres israelianes el 4 de novembre passat. No hi va haver ferits ni morts entre els activistes, però les naus tampoc anaven escortades per unitats de guerra turques.Erdoganva comentar que la flotilla no estava integrada per vaixells, tripulants o activistes turcs; i tampoc va aprofitar l'ocasió per carregar contra Israel. És clar que, en plena tensió turco-israeliana, els americans estaven venent helicòpters de combat als turcs. Tan malament no devien anar les coses entre Tel Aviv i Ankara, ¿no?

Per sort, gairebé ningú sembla aguantarNetanyahu,començant perNicolas Sarkozy.O sigui que una part de la tensió que s'ha generat amb relació a l'Iran té a veure amb un intent de salvar-li la cara a Bibi. Perquè s'ha de tenir clara una cosa: un atac contra l'Iran podria tenir conseqüències devastadores per a la malmesa economia mundial, que a hores d'ara s'aguanta amb pinces, si tenim en compte el volum de cru que passa per l'estret d'Ormuz, fàcilment bloquejable.

I ara rebobinem: tot aquest soroll ha fet desar sota l'alfombra la ingerència turca a Síria. També ha fet que ens oblidem de Líbia i de tot el que hi ha passat. En canvi, tant de rebombori contribueix a fer que ens preguntem en què ha derivat laprimavera àrab, on els canvis socials semblen estar deixant pas a maniobres estratègiques de les grans potències. Incloent en aquest panorama els grans oblidats: el Iemen, en guerra civil, i Bahrain, on els sublevats van ser massacrats per les autoritats locals, amb ajuda d'Aràbia Saudita, i que tots semblen haver oblidat.

Professor d'Història Contemporània

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

i Actual a la UAB, i coordinador

d'Eurasian Hub.