El torn
'No volem l'Estatut'
L'octubre del 1977, gairebé un milió de persones vam sortir als carrers de València rere el lemaAra, volem l'Estatutmalgrat l'advertència deJoan Fuster de no barrejar-se amb «la tribu feixista, el búnquer-barraqueta i Aliança Popular, que tots són uns i els mateixos». Els alegres professors que escalaven en els partits i els franquistes reciclats van teixir un projecte que derrotava i sotmetia les esquerres antifranquistes i els nacionalistes fusterians (amb perdó pel pleonasme). En poc temps, l'exèrcit mixt va assolir els seus objectius operatius en institucions, mitjans de comunicació i consells d'administració.
En el camí cap enlloc, el consens -Fustern'hauria dit elquid pro quo-va consolidar una versió perversa de l'autonomia entesa com a factor proteccionista. L'instrument bàsic va ser un sistema financer intervingut políticament el 1997 perJosé Luis Olivas, conseller d'Hisenda del Govern de Zaplana, amb una llei de caixes que va donar barra lliure a la Generalitat. El PSOE ho va criticar amb la boca petita, però es va llançar a la part alíquota del negoci. La CAM i Bancaixa -i de rebot, el Banco de Valencia- van alletar els grans esdeveniments, el totxo sense fi, el risc creditici i, és clar, el finançament dels dos partits. El trist final va començar amb l'absorció de Bancaixa per Caja Madrid per a més glòria de Rodrigo Rato. Després va arribar la intervenció de la CAM per part del Banc d'Espanya i ara la del Banco de Valencia. El sistema ha mort. Sense crèdit tonificador, l'autonomia política només serveix, com dicta el nostre himne, «per a ofrenar noves glòries a Espanya».
No vaig fer cas del mestreFusterel 1977. Potser per això avui, dia del seu naixement, invoco el seu nom per demanar la intervenció del meu país per part d'Islàndia, on diuen que encara és possible somiar amb l'autonomia, vull dir, amb la justícia.
