Pedro Armestre: «La il·lusió de la gent continua a la Puerta del Sol»

Difícil fotografiar un fotògraf. A la mínima, deixava de posar per a Agustín Catalán i ens fotografiava a nosaltres i la seva Puerta del Sol. El quilòmetre zero de les il·lusions dels indignats és l'escenari en què transcorre la història en imatges que aquest fotoperiodista d'Ourense establert a Madrid narra al seu llibrePlaza Tomada.

-Tanqui els ulls i…

-¿Cal?

-Sí. Pensi en Sol, descrigui la foto...

-¿Ha de ser real? Hi ha una foto que no existeix… ¿He de seguir amb els ulls tancats?

-No.

-Millor. Tant me fa que sigui maca o lletja. M'importa que transmeti el que hi està passant. És una foto d'il·lusió. Una mirada. El germen de Sol no va ser només la indignació, sinó la il·lusió per canviar les coses.

-Va viure un mes amb els indignats.

-Vaig percebre que allò era diferent, es veia als ulls de la gent. Vaig saber que era el començament d'alguna cosa gran. Amb el pas dels dies vaig decidir que jo faria el meu propi relat del que estava vivint i sentint.

-Dormia entre cartrons.

-No podia sortir de Sol. Volia ser allà. Amb altres companys vam muntar el nostre castell forrat de cartrons al voltant d'un set de televisió. Amb els dies em vaig mudar a l'hostal de Josefina, amb vistes a la plaça.

-S'ho va passar bé.

-És clar que sí. Anem per la vida com si fóssim els salvadors del món dient que hem de ser als llocs perquè ho hem d'explicar a la gent. Això és mentida. Hi anem perquè ens agrada. Perquè som uns xafarders i perquè ens paguen per explicar-ho. A Sol m'hi sentia còmode. Però va ser una experiència més, no un fet que em vagi a canviar la vida.

-Va fotografiar la indignació.

-Ho vaig fer observant molt, passant desapercebut. Per transmetre s'ha de sentir. I el que jo sentia era la il·lusió compartida per canviar les coses. Era a les mirades.

-¿Va sentir la necessitat de guardar la càmera i corejar consignes?

-Sí, però no ho vaig fer. Al final, hi havia moments que necessitava sortir de Sol perquè m'estava ficant massa en la història i estava creant vincles amb persones que estaven començant a contaminar la meva visió imparcial del que passava.

-No va ser mai un d'ells.

-No, jo sóc un indignat de tota la vida, però no per Sol. He sigut un descontent i un rondinaire sempre, i ara em poden dir indignat, però perquè és la paraula de moda.

-¿S'ha de mantenir la distància?

-Sí. Estic totalment en contra del periodisme compromès. El periodisme només es pot comprometre amb la veritat, amb tots els seus matisos. Agradin o no agradin.

-¿I què aporten les 100 fotos del seu Plaza Tomada?

-Juntes tenen una coherència, un ritme i una finalitat. Narren la història del que va passar allà. No busco complaure ningú. Busco explicar el 15-M com el vaig viure i sentir.

-¿I ara qui ocupa la plaça?

- Hi continua la il·lusió de la gent. És un lloc carregat d'energia.

-El seu llibre té mecenes, ¿per què?

-És una forma alternativa de compartir la il·lusió i les ganes que jo tenia per fer aquest treball. Amics i desconeguts han fet una aportació i tindran la seva recompensa,Plaza Tomada. Aquest és un projecte que només surt si hi ha gent interessada.

-¿I la seva recompensa?

-Sentimental. El llibre m'ha donat moltes satisfaccions i aquells 40 dies en què el projecte era a la web de Verkami buscant mecenes van ser durs, però emocionants. Aquest model,crowdfunding,basat en el mecenatge, és vàlid. A mi m'ha permès contractar professionals i pagar-los. Estem en un moment molt fotut per a tots, però aquest sistema s'ha d'explotar perquè funciona amb els que aconsegueixen entusiasmar amb una bona idea.

-I si no fos fotògraf...

-Seria qualsevol cosa relacionada amb la terra o el camp. Vaig comprar un llibre al Rastro i em vaig construir una càmera que conservo. Sóc persistent. Vaig estudiar i vaig aprendre al carrer.

-Dedica Plaza Tomadaals seus fills, Pablo i Mar. ¿Què els explica?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

-Que les coses importants no són les materials, i que els grans canvis comencen per nosaltres mateixos. Que siguin bones persones.

-Com el seu pare.