L'anàlisi dels resultats electorals
La derrota del pensament feble
No sembla raonable un ràpid congrés socialista que doni el poder del partit als de sempre
La derrota del pensament feble_MEDIA_2 /
La derrota del PSOE el 20-N no ha estat simplement el fruit de la fluctuació natural de les preferències electorals que es produeix en totes les democràcies a mesura que els governs es desgasten i els ciutadans canvien periòdicament de perspectiva; aquesta vegada hi ha hagut un desallotjament rotund del poder, un rebuig contundent i explícit a la majoria política socialista que ens ha portat fins aquí. Una reprovació que resulta perfectament mesurable i que apunta a l'evidència que la derrota dels uns és més aparatosa i significativa que la victòria dels altres: si el PP ha pujat quatre punts la seva cotització popular (490.000 vots), el PSOE ha perdut gairebé el 40% del seu electorat, més de 15 punts percentuals de suport (4,3 milions de votants), xifres que situen la gran formació de centreesquerra en una posició preconstitucional.Felipe Gonzálezva aconseguir millor percentatge en les primeres eleccions generals de la democràcia, l'any 1977, quan encara el PCE aspirava a l'hegemonia de l'esquerra i el socialisme suscitava temors i estava fragmentat (encara existia el PSP deTierno
Galván).
La gravíssima crisi econòmica ha desgastat mecànicament, no n'hi ha cap dubte, el Govern deRodríguez Zapatero,com ha fet amb els altres governs europeus que l'han hagut d'afrontar, però el comportament de l'electorat espanyol el 20-N suggereix que aquesta no és l'única raó de la debacle. El PSOE, víctima potser de l'eclipsi de la socialdemocràcia europea, ha demostrat una commovedora falta d'idees i de propostes al llarg d'aquesta convulsa legislatura -encara ressona en les orelles d'aquest país allò que «abaixar impostos és d'esquerres», gran lema d'una estricta definició ideològica-;
un dèficit d'organització que probablement té a veure amb la seva no rectificada propensió a l'endogàmia; una incapacitat per seduir i atraure nous militants, quadros i simpatitzants de cert nivell, i una escassíssima capacitat comunicativa i de complicitat amb els grans designis i inquietuds socials. No s'hauria de pensar, doncs, que l'electorat ha castigat simplement els autors d'un gran ajust -a Catalunya, la societat ha demostrat la seva altura de mires al no tenir en compte al Govern de la Generalitat les ineludibles mesures d'austeritat adoptades-, sinó un equip que no ha estat capaç de donar una resposta total, rectilínia, contundent i clara a la gran recessió, i que s'ha limitat a capejar el temporal sense conèixer gaire bé el port d'arribada. El que en la primera legislatura deRodríguez Zapaterova semblar que era una recuperació creativa de l'alè socialdemòcrata, en la segona s'ha convertit en pensament feble, en closca buida.
No tindria sentit en aquest moment depurar les responsabilitats de la gran hecatombe socialista.Rodríguez Zapatero,prematurament descartat per pròpia voluntat de la possibilitat d'optar a una nova legislatura, ha aconseguit evitar la bancarrota espanyola, però no ha pogut fer la seva política intel·ligible per a una opinió pública aclaparada per la desocupació i per la pèrdua sobtada de les expectatives. La veritat és que l'opinió dels electors ha quedat ben clara. I que, casualment, tots els candidats oficiosos a succeirRodríguez Zapateroa la secretaria general han patit un revés especial. Malgrat el seu meritori esforç,Rubalcaba ha portat el PSOE al pitjor registre de tota la democràcia;Chacónha aconseguit al capdavant del PSC la proesa de perdre per primera vegada les eleccions generals a Catalunya;Patxi Lópezha perdut el 16% dels vots, ha passat de tenir nou diputats a tenir-ne quatre i ha quedat en tercer lloc a Euskadi; i a Extremadura, el PSOE deFernández Varaha baixat 15 punts respecte al 2008 mentre que el PP extremeny ha repuntat gairebé un 10%.
AMB AQUEST panorama, no sembla que sigui molt raonable la idea de recompondre ràpidament l'organització socialista mitjançant un congrés que reconstitueixi l'esquema intern de poder amb els mateixosapparàtxikde sempre. Sembla clar que el futur del principal partit de l'oposició no es pot reduir a un dilema entreChacóniRubalcaba.A aquestes altures, semblaria lògic, abans de fer nous passos en qualsevol direcció, realitzar primer una catarsi que servís per identificar totes les causes de l'ensorrament i proposar les teràpies adequades, els vectors de futur apropiats per complir el doble designi de ressuscitar i d'aportar un cooperatiu impuls a la sortida de la crisi que ara gestionarà el PP. Potser el més sensat seria queRodríguez Zapateroproposés als notables del seu partit la formació d'una gestora que es fes càrrec de l'aparell durant un període de temps d'uns quants mesos per donar lloc a una reflexió intensa i profunda, a una catarsi creativa, a una convocatòria a tota la societat, previs a un congrés més tardà en què s'hauria de produir una decantació ideològica consistent i la convergència de més personalitats que les que ara es postulen per recollir les cendres de Ferraz. Periodista.
