Debat amb una deriva perillosa

La crisi també ha arribat a l'audiovisual de servei públic, és a dir, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). De cop i amb dues mesures. La legal, mitjançant la qual es vol reduir les seves estructures directives, i la funcional, mitjançant una proposta de contracte programa amb una reducció del 13,3% del diner públic que el Govern, en nom de la transparència, va voler presentar per primera vegada en comissió parlamentària a tots els grups de la Cambra, fet que ha suscitat el corresponent debat.

Fins aquí, tot normal. Dolorós per les retallades, però normal. El que no acabo d'entendre és la deriva que els partits de l'anterior tripartit han volgut donar a aquest debat. M'explicaré. De sempre hi ha hagut un gran acord parlamentari sobre el caràcter estratègic dels mitjans de servei públic en el conjunt de l'ecosistema de la comunicació: com una espècie que cal protegir per aconseguir la formació plural de l'opinió pública, assegurar la normalització lingüística i promoure la indústria audiovisual catalana. Aquest acord ve de lluny, gairebé des de l'inici, quan el Govern deJordi Pujolva tenir el coratge de crear TV-3 amb una xarxa pròpia d'enllaços en comptes de llogar els de RTVE. I el fet verificable és que els productes de TV-3 han aportat sempre una qualitat que els diferencia de la resta d'oferta pública d'altres territoris i de l'oferta privada. Però també s'hi nota recentment un fort onatge doctrinari, amb un embat que vol convertir aquest servei públic en un fet residual. El PP ho està estimulant quan alguns dels seus líders promouen la privatització de les autonòmiques, o suggereixen que totes es converteixin en un sol canal amb desconnexions territorials; en el seu programa electoral s'insinuava una confusió entre el que és públic i el que és privat.

És perillós, llavors, que en el debat parlamentari, per desgastar el Govern català, l'oposició qualifiqui aquestes retallades com una operació amb pla ocult al servei d'aquesta marginalitat. Perillós i pervers.

Vaig ser convocat dies enrere pel Parlament per tractar, amb altres experts, sobre el projecte de llei de modificació de diverses lleis en l'àmbit audiovisual que redueix a cinc els membres del consell assessor de la CCMA i del Consell de l'Audiovisual (CAC) i estableix l'alternativa de la majoria absoluta si el nomenament d'aquests membres no s'aconsegueix mitjançant els dos terços del Parlament. Allà ho vaig poder comprovar personalment. Els diputats volien conèixer la nostra opinió, però les intervencions del PSC, ERC i ICV-EUiA traspuaven desconfiances i recels al·ludint al «gat amagat» i alimentant la sospita que la Generalitat pretén controlar i desfer el model de servei públic vigent.

Em va semblar una actitud poc oportuna, perquè, si bé vaig observar consens en la reducció dels membres, en canvi es va obrir la caixa dels trons del control governamental sobre la CCMA al referir-se a l'alternativa de la majoria absoluta. Em va sonar estrany, perquè amb aquesta majoria absoluta es legalitza la pràctica del mal menor que els que ara protesten ja van utilitzar per nomenar l'actual president de la CCMA, llavors sense cap empara legal fins al punt que el Consell de Garanties Estatutàries ho va haver de censurar com a pràctica antiestatutària. L'alternativa del projecte evita repetir l'error, de manera que, si no s'aconsegueix la majoria qualificada i es provoca un bloqueig, existeixi l'opció de la majoria absoluta per nomenar els membres de la CCMA i del CAC. Una majoria que mai serà governamental. Això sí, vaig proposar no votar en la mateixa sessió per visualitzar el fracàs del primer intent i la necessitat d'acudir a la segona opció en una sessió posterior.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La crisi, que afecta la sanitat, l'educació i els serveis socials, no pot passar de llarg dels mitjans públics de comunicació, en els quals l'organització segur que pot millorar i les contractacions poden ser més transparents. Aquí no existeix el copagament del cànon que tenen tants països d'Europa, i per això el seu finançament públic és més costós. I segur que hi ha matèria per al debat, encara que calgui recordar que al cap de pocs dies l'actual Consell de Govern de la CCMA va aprovar els pressupostos per al 2012, assumint la retallada sense cap vot en contra i amb més dels dos terços a favor; i ningú discutirà que els seus membres són fills d'una majoria molt qualificada del Parlament. El que resulta pervers és introduir en aquest debat desqualificacions quan la funció de l'operador públic és més necessària que mai.

Amb l'aparició de la TDT s'ha multiplicat l'oferta dels programes privats espanyols que es veuen a Catalunya. I alguns, des del seu legítim dret a la llibertat d'expressió, tenen una línia editorial que converteix representants minoritaris de la política catalana en protagonistes de la seva programació. Res a objectar, però sí que es fa més necessari que la televisió pública de Catalunya compensi amb el seu pluralisme intern aquella desproporció, ressituant cada formació política en la seva corresponent representativitat. Exvicepresident del CAC.