Submarins i fragates grecs

El maig del 2010 s'explicava al Parlament europeu que França havia venut sis fragates a Grècia per un valor de 2.500 milions d'euros i helicòpters per 400 milions. França no va ser l'únic país; Alemanya, que segons el SIPRI és el principal proveïdor d'armes a Grècia, va rebre 1.000 milions d'euros amb la venda de sis submarins. A nota comparativa, la suma d'aquestes xifres supera el pressupost de l'Ajuntament de Barcelona per al 2011 (2.293 milions d'euros) i constitueix més d'un 10% del de la Generalitat de Catalunya.

Daniel Cohn-Bendit, eurodiputat i portaveu del Partit Verd Europeu, acusà aleshores l'eix franco-alemany de condicionar el rescat de Grècia a la compra de més armament, una cosa que tant el govern de França com el d'Alemanya van desmentir rotundament, argumentant que suplien armes a requeriment del govern grec mateix. Les coincidències, no obstant, no deixen de ser interessants i potser per això la fiscalia de Munic investiga en aquest punt la possible corrupció de polítics grecs per part d'intermediaris alemanys.

La primera reacció com a ciutadans europeus és adonar-nos de l'enorme hipocresia de la situació, especialment quan Europa advoca internacionalment per la pau i el desarmament. Però, quan analitzem el procés, s'han de tenir en compte altres coses. Els contractes de compra venda d'armament, que per bé i per mal són legalment vinculants, es van signar l'any 2000, quan no es podia preveure la magnitud de la crisi. No solament els primers indicis de crisi van arribar entorn del 2005 i del 2006, sinó que aquells pronòstics no es van prendre seriosament. En qualsevol cas, fins i tot si s'haguessin adoptat les mesures polítiques necessàries perquè canviés el rumb, els impactes positius no haurien arribat a temps.

Per altra banda, la Unió Europa intenta adoptar una política exterior única i coherent. L'any 2004 es va crear l'Agència Europea de Defensa a requeriment del Consell de la Unió Europa. Cinc anys més tard, a finals de l'any 2009, el Parlament Europeu aprovava l'informe d'Elmar Brok, eurodiputat del Partit Popular Europeu, per què s'incrementés l'impacte, la coherència, la rendibilitat i la visibilitat de l'acció exterior de la Unió Europea. Finalment, en el marc del Tractat de Lisboa es fixa el full de ruta per a la política exterior i de defensa europea.

En qualsevol cas, és contradictori veure els esforços que s'estan dedicant a crear una política comuna exterior i de defensa europea mentre de manera paral·lela es promou una política de compra-venda d'armes bilateral. Al mateix temps, no té sentit que Grècia, amb la situació financera en què es troba, segueixi comprometent part del seu pressupost i l'ajuda europea rebuda, a la compra d'armes. Mentrestant, Grècia s'ha militaritzat d'una manera sobredimensionada, induïda potser per la proximitat de Turquia o per altres pressions estratègiques legítimes, i els seus comptes estan afectant els seus balanços, circumstància que redueix la credibilitat de tota la zona euro.

És cert que no podem decidir de manera externa quines han de ser les prioritats defensives d'un Estat membre, ni el grau de despesa en aquest àmbit que ha de pressupostar un Estat. El que sí que ens podem qüestionar és si existeix un gap entre el que diuen les normes, en aquest cas el nou Tractat de Lisboa, i el que està passant realment i de manera bilateral entre certs estats. I resulta evident que estem davant de dues realitats que parlen llenguatges diferents i es regeixen per normes diferents: la realitat dels Estats que, mitjançant el Consell Europeu i la política comuna de seguretat i defensa, intenta funcionar de manera coordinada i la que té lloc entre les empreses d'armament i els Estats membres.

S'evidencia, una altra vegada, la distància entre la política europea i la nacional, entre els ciutadans i les classes dirigents, entre la realitat i la norma. Els nostres representants a nivell estatal i europeu han fet el que se'ls demanava, però no es compleixen o no sembla que s'estigui complint, el que el mateix Parlament Europeu ha aprovat. En defensa de la feina dels polítics europeus, podem afirmar que a poc a poc es va arribant als objectius; tanmateix, la realitat és que els ciutadans en volem més, no en tenim prou amb passos de formiga. Volem que aquesta distància s'escurci al més aviat possible i sigui més perceptible. Altrament, no aconseguirem el suport i la confiança de la ciutadania.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les institucions europees, i en concret la Comissió Europea, ha de reaccionar i proposar al Parlament i al Consell mesures que impedeixin que aquesta situació es torni a produir. Cal reivindicar l'impuls de la política exterior europea en base al que ja han fixat el Tractat de Lisboa i reduir la política militar dels diferents Estats membres.

Director de la Fundació Catalunya Europa