Lleis i hàbits democràtics

Fa unes setmanes vaig anar a veure la pel·lícula queDavid Cronenberg, algú que considero un geni de la subtilesa, va titularUn método peligroso. En aquesta pel·lícula enfrontaSigmund FreudambCarl Jung, dos plats de la mateixa balança que mantenen un equilibri que és assenyalat per una espècie de fulcre que es diuSabina Spielrein,mentre que sobre tots tres, lligats cadascun als seus propis sistemes d'idees, vinculats entre si com ells mateixos ho van estar, plana una mena de borinot llibertari conegut com aOtto Gross.No es preocupin. No tinc la intenció de parlar-los de la pel·lícula que, per un altre costat, els recomano vivament.

Però, com que es tracta d'una pel·lícula d'obsessions, sí que m'agradaria esmentar la que em va assaltar al llarg de la seva projecció. ¿Quan apareixeràArthur Schnitzler?Schnitzler,a més de metge i interessat en la psiquiatria, a més de jueu, comFreud, el psiquiatre inventor de la psicoanàlisi, aquell mètode, i admirador profund de l'obra literària d'aquell, va viure a la Viena prodigiosa del temps auroral d'aquest que ara ens envolta, menys prodigiós, més en penombra, però que també té les seves llums.

¿Per què aquesta obsessió a veure perfilatSchnitzler amb la mateixa precisió amb què apareixen, a la pel·lícula, els quatre personatges principals? Doncs perquè si no del conjunt de l'obra literària del vienès, agafada títol per títol, sí que ho sóc del conjunt del seu pensament, que sempre m'ha semblat lúcid i sagaç, un punt melancòlic, sí, però incisiu com un estilet, esmolat com un bisturí, en la dissecció de la realitat humana.

Schnitzler,per exemple, considerava que és la política la que, per força, determina sempre l'ambient d'un país, no les ciències, no les arts, sí la política, ja que és un àmbit que, com el cel, penja constantment sobre els nostres caps; sempre està present, tant si ho volem veure com si no.

Schnitzlertambé considerava que l'Estat s'ha d'ocupar de mantenir l'ordre en el vessant intern, preservar la salut dels ciutadans i vetllar per la seguretat en el vessant extern perquè, en el moment en què comença a arrogar-se una influència que no li correspon en assumptes morals, artístics o filosòfics, no només fa el ridícul, sinó que, gràcies al poder que d'ell emana, es converteix en un perill per a la moral, l'art i la filosofia.

Els lectors comprendran que, tenint en compte els dies que vivim, el clima que travessem i les més que possibles, encara que prefereixi creure que improbables, temptacions que els que acaben d'encarregar-se del govern de l'Estat puguin tenir d'influir decisivament en assumptes morals, artístics o filosòfics, obliguin a reflexionar sobre les afirmacions del jueu vienès. L'ambient que de tal temptació es derivaria podria determinar que aquest cel que penja sobre nosaltres merités en plumbi i cendrós, aclaparador i gris, com gairebé sempre ha estat i no, almenys per aquesta vegada, se'ns ofereixi lluminós i escassament opressiu.

S'ha escrit aquí, en més d'una oportunitat, que no és suficient de tenir lleis democràtiques i que és necessari tenir hàbits que sí que ho siguin. ¿N'hem tingut en aquest món concret de la filosofia, de l'art i de la moral o, més resumidament, en l'àmbit de la cultura, així entesa, que tant preocupavaSchnitzleri que encara segueix obsessionant uns quants, sempre que no siguin perceptors de subvencions de les arques de l'Estat gestionades, si fa no fa, amb total i impúdica indiscreció, per aquells que de manera alternativa les urnes han encarregat del seu govern?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Qüestió de mètode? És possible que sí, que fins ara hagi estat així. L'esquerra sempre s'ha sentit hereva de la Il·lustració i, també sempre, ha necessitat sentir-se, saber-se reconeguda, continuadora i defensora de la tradició il·lustrada i, en virtut d'això, sempre ha posat els vímets necessaris per compondre el cistell en què poder transportar un llegat tan valuós. Per la seva part, la dreta sempre s'ha sentit portadora de no pocs dels valors que la Il·lustració va posar en entredit; almenys així ha succeït en el cas de la dreta més indòmita, que és la que acostuma a posar-li la tapa a l'esmentat cistell. L'altra, la dreta culta, s'ha sabut culta, fins i tot més culta que l'esquerra necessitada d'aquest reconeixement, i no ha necessitat un reconeixement que no dubtava a atorgar-se. De tals desajustos, vénen tals mals.

Avui estem en altres temps, són altres l'esquerra i la dreta. Les paraules deSchnitzlercobren una vigència que era impossible de reconèixer fa ni tan sols els anys suficients perquè avui siguin admeses sense embuts. S'afirma que hi ha una cultura d'esquerres i una cultura de dretes. El que sí que hi ha és una manera d'entendre la cultura pròpia de l'esquerra i una altra manera d'entendre-la pròpia de la dreta. I hi ha els seus corresponents mètodes d'aplicació. Pot ser que ja sigui hora d'entendre que la cultura és de tots, s'abandonin mètodes que es poguessin considerar perillosos, s'oblidin les velles obsessions i s'admeti que totes les realitats ens pertanyen. A tots. Una altra qüestió de mètode. Un altre mètode. Ja. Escriptor.