La desigualtat fa mal a la recuperació

Serà un dels debats centrals del 2012. No és un tema nou. Com recordaMoisés Naím, la desigualtat va ser amagada en alguns països (l'URSS i altres règims autoritaris), tolerada en altres (Llatinoamèrica) i fins i tot celebrada en alguns (Estats Units). Certament, hi ha una desigualtat raonable, meritocràtica, la que dimana del talent, la innovació i el treball dur. Si avui preocupa és per dues raons: la primera, que en les últimes dècades s'ha disparat espectacularment gairebé a tot el món; la segona, que la crisi converteix aquesta desigualtat exagerada en insuportable i perillosa.

Un informe del 2011 de l'OCDE constata que la distància entre rics i pobres s'ha engrandit en gairebé tots els països en els últims 30 anys. En les economies avançades, la bretxa entre el 10% de la població més rica i el 10% de la més pobra se situa en 9 a 1. En algunes economies emergents arriba a 25 a 1 (Mèxic) i a 50 a 1 (Brasil). Un període d'expansió i creixement sense precedents va permetre reduir la pobresa en alguns països -sobretot, creant llocs de treball-, però va augmentar la desigualtat. L'explicació és que només uns quants es van apropiar la major part dels beneficis d'aquells creixement. Als Estats Units, l'Oficina Pressupostària del Congrés informava que la renda familiar de l'1% de la població va créixer entre el 1979 i el 2007 un 275%, mentre la del 20% inferior va ugmentar només un 18%, és a dir, 15 vegades menys. Després dels anys d'expansió, la crisi ha accentuat les diferències en alguns països, com ara Espanya.

La qüestió de la desigualtat està present en el debat social des de fa molt de temps. Les teories de la justícia l'han afrontat, des de l'angle de la filosofia política, de manera recurrent. Menys freqüent ha estat tractar sobre els seus costos econòmics. La crisi global ha mogut els experts a abordar l'assumpte al llarg del 2011 des d'aquesta perspectiva.Nouriel Roubini ha posat de manifest els seus efectes negatius sobre la demanda agregada i el creixement. La mateixa OCDE ha alertat sobre el seu potencial de creació de sentiments proteccionistes.

El professorJohn Roemer,de Yale, l'ha relacionat negativament amb la innovació. PerCharles M. Blow,la seva existència fa més difícil la recuperació. Molts autors han posat l'accent en la disfuncionalitat econòmica que comporta la captura de rendes per una reduïda minoria d'executius de les empreses.Roemerconsidera aquesta apropiació un error de mercat que confereix un exagerat poder polític a molt pocs i, en la mateixa línia,Martin Wolf afirmava no fa gaire aFinancial Timesque elsultraingressosa la cúpula procedeixen d'una fallida en el control dels principals -inversors- sobre els seus agents -executius corporatius i financers-. Les altes recompenses -afegia- són al mateix temps injustes i ineficients.

Moltes d'aquestes crítiques se centren en l'efecte destructor que la desigualtat té sobre la legitimitat del Govern i la generació de confiança. Està demostrat que una exagerada bretxa en l'ingrés lesiona la igualtat d'oportunitats i la mobilitat social. En els últims temps, alerta l'OCDE, la desigualtat està corroint, a més, el contracte intergeneracional. Contra el que a vegades es pensa, els que ronden o superen l'edat de jubilació han tingut en aquests anys els creixements salarials més quantiosos, en perjudici dels joves i els nens. Els efectes de tot això són devastadors. En un article recent,José Luis HerranziLola García mostren com l'«ossificació» de la desigualtat -l'esforç sense resultats- introdueix en la societat els quatre arquetips de la desconfiança: depressió, agressivitat, hipocresia i avantatgisme. No són aquests, per decomptat, els atributs que ens trauran de la crisi.

Un TITULAR recent deLos Angeles Timesdeia: Sis hereus de Walmart són més rics que la suma del 30% dels nord-americans amb menys ingressos. El lema Som el 99% d'Occupy Wall Street resumeix la indignació de la majoria de la població davant aquesta concentració de la riquesa i el poder en un reduït grup de privilegiats que aglutinen les respostes polítiques i econòmiques a la crisi. Per això, la gestió de la recuperació obliga els governs a construir i posar en pràctica una agenda vigorosa de reducció de la desigualtat. Sense aquesta reducció, la confiança social se seguiria deteriorant i les reformes estructurals que necessitem patirien un dèficit de legitimitat que podria acabar fent-les inviables.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el seu informe del 2011, l'OCDE apunta les línies mestres d'una agenda d'aquesta naturalesa: la concentració en la creació d'ocupació, la inversió en capital humà (educació com a primera prioritat), l'elevació de la fiscalitat de les rendes més altes, la millora de l'eficàcia redistributiva del sistema tributari en conjunt, el combat al frau fiscal i el funcionament de serveis públics essencials inclusius, sostenibles i de qualitat. És el camí. Només sortirem de la crisi intentant ser menys desiguals.

Director de l'Institut de Governança i Direcció Pública d'Esade