Es tracta de la democràcia

I la democràcia té a veure amb la llibertat. El problema del terrorisme d'ETA és que ha suposat una amenaça contra la vida de molts ciutadans bascos i espanyols. No de tots, per descomptat, perquè era cert que la violència terrorista d'ETA era discriminatòria i no indiscriminada, encara que més d'un dels que ho afirmaven pretenia extreure'n la conseqüència que per això era millor. Una ­altra cosa és que, per mitjà d'aquesta violència, la sensació de por s'estengués per tota la societat. Però les víctimes han estat o representants específics de l'Estat espanyol, o simplement d'una visió no nacionalista de la societat basca.

Aconseguir que ETA deixés de matar ha estat la meta immediata. I l'Estat de dret ho ha aconseguit, amb una política antiterrorista adequada al dret, una política que ha fet que la societat basca en general es posicionés contra el terror. Però aquest final d'ETA, encara no escrit perquè no ha anunciat la seva dissolució definitiva, no implica automàticament que els seus seguidors i tot el seu entorn, el que es denomina esquerra nacionalista radical, el món de Batasuna, s'hagin convertit en demòcrates, és a dir, en defensors de la llibertat dels ciutadans bascos per ser bascos segons com els sembli, en llibertat, sense que ningú els imposi una manera de ser-ho.

I aquest és el problema que, su­perat el terror i l'amenaça de mort en cas que ETA i el seu entorn considerés algú enemic d'Euskadi o d'Euskal Herria, segueix existint en la societat basca. Perquè Amaiur, Bildu, Sortu i totes les franquícies de la mateixa formació continuen defensant una definició política des de l'homogeneïtat i des de l'hegemonia nacionalista. És a dir: no admeten que la societat basca sigui plural en el sentiment de pertinença i que per això no pot ser definida políticament com si es tractés d'un tot homogeni, sense distincions i diferències radicals al seu interior.

Si el problema segueix sent la defensa de la democràcia com a defensa de la llibertat, la defensa del ciutadà com a subjecte de drets i llibertats fonamentals, el comportament degut davant qualsevol de les franquícies de l'esquerra nacionalista radical ha d'estar guiat per aquest problema, i per res més. Especialment quan s'ha celebrat, d'una manera gairebé unànime, que el pas fet per l'esquerra nacionalista ha estat un pas definitiu, que no té marxa enrere.

Si aquesta és la situació, ¿per què els partits democràtics han de sotmetre's a la pressió de ser més condescendents amb les franquícies de l'esquerra nacionalista que amb els altres partits? ¿Per què hem de renunciar a la crítica que des de la democràcia hem d'exercir sobre el plantejament polític i el projecte polític de l'esquerra nacionalista radical si amb això no fem res més que defensar la llibertat i els drets fonamentals? ¿Per quina raó hem de passar per alt la seva incapacitat de condemnar la història de terror d'ETA, per què hem de transigir amb la seva ocultació de la realitat de les conseqüències del terror d'ETA, els assassinats i les víctimes familiars dels assassinats? ¿Per què ha de ser correcte que el representant d'Amaiur al CongrésXabier Errekondo,preguntat si condemna la violència, respongui que reconeix que hi ha hagut patiment; és a dir, que simplement es limita a constatar una obvietat?

Fa la sensació que estem contents que ens facin el favor d'anar al Congrés, que ja ens donem per satisfets només perquè ETA ens perdona la vida, en sentit literal, i ara per tant tenim l'obligació de posar-los l'alfombra vermella, no fos cas que tornessin a enfadar-se i es penedissin dels passos que han fet, sense adonar-nos que amb això estem posant de manifest la por interioritzada que tenim davant aquells que han utilitzat i legitimat el terror discriminat durant tant de temps.

La tasca principal que tenen entre mans els partits, aquells als quals se suposa demòcrates, és la de la defensa de la democràcia i dels mecanismes que la garanteixen, que conformen l'Estat de dret, sobreposant-se a la por interioritzada que si no els riuen totes les gràcies puguin tornar a fer-ne de les seves. No manifesta por davant l'esquerra nacionalista radical qui els nega, per no complir els requisits exigits, grup parlamentari al Congrés, sinó el que està disposat a empassar-se la doctrina que per reconèixer el dolor de les víctimes és necessari admetre que el terror d'ETA era producte de l'existència d'un conflicte entre dues parts armades, entre dos contendents igualment il·legítims. Aquesta por es posa de manifest en la disposició de callar quan un seu representant institucional, el diputat general de Guipúscoa, es fotografia amistosament amb dos buscats per la justícia per ser terroristes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El problema segueix sent la defensa de la llibertat i de la democràcia. El problema segueix sent que estem més disposats a ser condescendents amb l'esquerra nacionalista radical que amb les víctimes del terrorisme i la seva me­mòria.

President d'Aldaketa (Canvi per a Euskadi)