Els conflictes de convivència
Identitat de clan enfront de ciutadania
L'exclusió social de la població forana arribada als barris alimenta el seu tancament en si mateixa
Identitat de clan enfront de ciutadania_MEDIA_2 /
L'assassinat d'Ibrahim Dyie,un senegalès de 31 anys originari de Saint Louis, al barri del Besòs a mans d'un home d'ètnia gitana em va agafar llegint un llibre que recomano vivament:Paseos con mi madre,de l'escriptorJavier Pérez Andújar. Una preciosa reflexió sobre el pas del temps i la identitat marcada per laperifèria. I un gran homenatge a Sant Adrià de Besòs.
L'endemà vaig llegir als diaris les declaracions de l'alcalde de Barcelona, ¿¿Xavier Trias, que desvinculava el crim de la violència racista però assenyalava que s'havia produït en un lloc conflictiu (el barri del Besòs), I les del conseller d'Interior,Felip Puig, que malgrat insistir que es tractava d'un fet puntual va voler afegir que es tractava d'un greu error negar que la diversitat genera conflictes, cosa que, segons la seva opinió, s'ha fet a través d'una visió que va qualificar de «bonista». Després vaig continuar llegint el llibre dePérez Andújari em vaig trobar amb una afirmació ocurrent que vaig subratllar:«Para ser multicultural basta con ser pobre, porque cada pobre lo es a su manera». I unes pàgines més endavant, en un to que sempre combina l'aflicció, la ironia i la reivindicació, ens permet fer deflaneursamb ell (de fet, el que té de meravellós el llibre és que el lector passeja per la vida de l'autor; millor, del personatge) i ens parla de la gent que hi veu. I en un moment determinat es deté en els pensionistes.«La democracia -escriu-la fueron conquistando estos hombres y mujeres calle por calle, árbol por árbol. Conseguir un colegio público en un barrio que no lo tenía, la construcción de un ambulatorio donde no llegaban los médicos; dejar una plaza sin edificar para que los niños jueguen». (...)«Quienes llegan detrás creen que eso lo pone la naturaleza, como las hierbas y los saltamontes. Pero lo pone la política, y las cosas hay que conquistarlas permanentemente. Lo primero que ha quitado el Gobierno de Convergència al recobrar el poder ha sido eso: bocas de metro, guarderías, maestros y hospitales públicos».
Aquest article no parlarà de la responsabilitat individual que, naturalment, es troba en tot acte perpetrat per una persona. Del que m'interessa parlar és de la democràcia de què parlaPérez Andújari de com l'exclusió pot generar conflictes greus.
Al consellerPuigno se li escaparà el fet que a Can Barça la diversitat pot ser que generi algun conflicte, però res a veure amb les alegries que depara. Així com que la diversitat de la zona alta de Barcelona, ¿¿que existeix, no genera fets noticiables. És a dir que, si entenc bé el conseller, i copiantPérez Andújar,per ser divers només cal ser pobre. Estem parlant, doncs, no de diversitat sinó de pobresa, marginació i exclusió. Si és així, estic d'acord amb el conseller.
I si parlem d'això, cal que en aquests barris es fomenti la ciutadania activa, la de la democràcia real dePérez Andújar. Que tant els que ja hi eren de fa molt temps (com molta de la població gitana que hi viu) com els més nous (com és el cas dels senegalesos, xinesos, marroquins, etcètera) lluitin per aconseguir millorar el seu entorn.
La crua realitat és que no serà el poder (que, com un pèndol, es va movent entre la beneficència i l'oblit més absolut) el que arregli res. Haurà de ser la mateixa gent dels barris. Els pensionistes hauran de donar el relleu a una gent jove multicolor que es tornarà a trobar amb les mateixes dificultats -o si em permeten dir tot el que penso, amb moltes més- que ells.
Alguns experts parlen d'una negativització de la pròpia identitat de les minories quan no es permet la seva inclusió social. Un fet que, entre molts altres factors, es deu a la identificació amb la imatge denigrada que té d'elles la societat i que dóna lloc al reforçament de la identitat ètnica. I quan en aquestes mateixes condicions d'exclusió hi viu gent de diferents procedències, el que pot passar és un tancament encara més gran i el reforçament de la identitat de clan (similar a laidentitat presóde què parlaven alguns autors francesos, concepte que, per cert, van encunyar per descriure la realitat d'una part dels immigrants espanyols, entre altres). Justament el que s'ha d'intentar evitar.
Els joves que hi viuen tenen dos grans camins a seguir: el de la lluita per la democràcia o el del tancament en un sol grup de pertinença. És a dir, el de la ciutadania o la identitat de clan.
I ja que no vivim, com fa uns anys, una època de vaques grasses i som conscients que estem en èpoques de tancar serveis i de derogar lleis que comprometien inversions en els barris, sí que podem exigir una mica més de complexitat en el discurs. Especialment en el dels polítics. La diversitat genera conflictes, sí, com gairebé totes les coses importants en la vida; els barris conflictius existeixen i els delictes són responsabilitat de la persona que els comet, efectivament. Tan veritat és això, però, com que necessitem (el poder necessita) construir la figura del'altreen qui abocar la nostra pròpia misèria. I casualment, aquestaltreacostuma a viure en barris perifèrics com el Besòs.
Psicòleg i escriptor
