Educació, crisi i mercat

El que exposo en aquestes línies és (massa) senzill: avui les societats ja no semblen capaces de regular-se i governar-se a través de la seva representació política davant la creixent invasió de la lògica nihilista dels mercats, aquest «gran casino» global en paraules deZygmunt Bauman.I, en conseqüència, desfilem marcialment cap a una radical mutació de valors de conseqüències catastròfiques per a la formació i la convivència dels humans. Avui l'esperança es diposita una vegada més en l'educació. ¿Però és imaginable una Educació capaç de posar el Mercat al seu lloc si els Polítics no s'atreveixen a fer-ho des de la seva legitimitat democràtica? Em refereixo a l'Educació en majúscula, imaginativa, no a donar una hora més o menys de català o de matemàtiques o si afegim un curs més al batxillerat. Això és tornar a marejar la pobra perdiu pedagògica. Estar escolaritzat ja no equival, actualment, a ser educat.

Avui abunden els signes de regressió en la qualitat i l'eficiència de l'educació. Estem davant d'un procés accelerat d'involució educativa que es reforça per la pèrdua de sentit i de valor, per als joves, de l'esforç d'educar-se. També la bombolla educativa ha esclatat perquè només un demà fort dóna sentit al present. El mal anomenat fracàs escolar és un signe més de la paradoxal extensió de la ignorància en les anomenades societats del saber i de la informació. Com ja va advertirHanna Arendt,i més recentmentPeter Slöterdijk,hem desprestigiat l'autoritat i exculpat qualsevol inhibició en nom de la llibertat i del desig individual. El resultat de l'època és que els seus contraris, l'antiautoritarisme narcisista i la banalització del mal, són proposats com l'estil de vida moderna, un deliri que la publicitat s'encarrega de divulgar en les consciències que s'estan formant. Anem camí d'una societat consumida i malalta, mancada d'ànima, on dignitat i compassió cotitzen a la baixa. ¿Què hi pot fer l'educació?

Alguns funcionaris de l'optimisme, de lletres o de ciències, asseguren que estem davant d'una simple ensopegada econòmica o d'un mer dèficit emocional curable amb enginyoses teràpies cerebrals. Però les tecnologies cada vegada són més intel·ligents i els humans ho semblen cada vegada menys. L'educació institucional segueix amb la seva litúrgia organitzativa i curricular del segle XIX; no ha sabut reinventar-se davant dels enormes canvis socials ni canalitzar la força vital dels joves i aprofitar positivament la seva energia, que pot ser creativa o destructiva. Sabem que sense tradició ni autoritat l'educació no és possible, com van advertir alguns quan l'exaltació pedagògica individualista va declarar inaugurada l'era de la festa permanent i la fi de l'autoritat. No obstant, la paraula autoritat té -tenia- també una connotació neutra: la facultat de manar sobre els altres. L'autoritat s'exerceix en la mesura que és una virtut mentre que l'autoritarisme suposa un poder absolut. Qualsevol dictadura es basa en una autoritat que mata la responsabilitat tant individual com col·lectiva. Però l'absència d'autoritat moral i el permissivisme educatiu porten a un igualitarisme letal o a una excel·lència classista.

L'ensenyament és arrasat per una sistemàtica deformació de masses que erosiona els objectius de la instrucció pública, al proposar com a virtuts públiques tota una gamma de conductes, actituds i valors molt poc edificants o obertament demolidors. L'escola rep els efectes cognitius, conductuals i morals d'aquesta intensa contaminació mediàtica que modela el consumidor i anestesia el ciutadà. Si ningú mana, ningú obeeix.Tenirha guanyat la partida aseri el capital ha derrotat el treball. ¿Qui pot educar?

El gran mecanisme regulador de la vida econòmica i cultural és el Mercat, amb els seus sofisticats instruments d'avaluació i els seus tribunals de qualificació de persones i estats, una autoritat planetària avui incontestada. Aquest condicionament nihilista en pocs anys ha anat jivaritzant el perfil ètic i competencial de l'ésser humà educat. Avui el ciutadà compta només com a visitant solvent del gran basar. L'èxit més subtil de l'ultraliberalisme desregulador ha estat la conquista dels sentiments i les passions i la seva materialització en mercaderies d'ús. Pensem en l'alegre deliri consumidor sense mesura en temps de vaques grasses, un suïcidi anunciat que ens ha portat a la Gran Recessió. Aquí va una altra simplificació: la mare de totes les mercaderies és el Diner; no fa olor i té la prolífica capacitat conillera de criar més i més diners. El capitalisme financer, el seu fill predilecte, beatifica l'Avarícia, la gramàtica dels Diners que expressa en temps hiperreal els seus volàtils amors i odis. La seva impecable objectivitat comptable es fa més i més autònoma dels governs de lapolis, aquest fràgil espai col·lectiu per a la cria dels humans.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Qui posa el cascavell a aquest tigre de paper moneda? ¿Què puc fer Jo? ¡Ah, amics! El mateix de sempre: lluitar amb dignitat i sense por amb les armes fundacionals de l'ésser humà: la paraula, la reflexió i la força moral del Nosaltres. No s'hi pot fer més.

Periodista