Història d'una mort anunciada

Aquests dies assistim al trist i difícil final de Spanair. Ens convé reflexionar sobre les causes i pensar en el futur. Sobre el que ha passat, he sentit i he llegit diversos diagnòstics.Madriden molts d'ells n'és el culpable («tot el que ve de ponent és dolent», he sentit reiteradament). Barajas i el conjunt d'interessos que estan vinculats a aquest aeroport en són els causants. És veritat que no són aliats: com a mínim i en el millor dels casos sónadversaris. Però dir que «Madrid i el seu entramat» són la causa dels mals de Spanair i, per extensió, del Prat i de Catalunya és simplement enganyar-nos.

És una de les causes. Peròcontra nosaltrestambé està Milà, al qual han pres elhubitalià en favor de Roma, Roma mateix, Brussel·les¿ i tots aquells aeroports europeus que desitgen ser algú dins del mapa mundial. Només tenen garantida la seva condició dehubLondres Heathrow, París Charles de Gaulle i Frankfurt, i estan lluitant per aconseguir-ho Schiphol (Amsterdam) i Munic. La resta són competidors nostres i dins del mateix grup estratègic. ¡Compte, doncs, a mirar només cap a un costat!

Però el diagnòstic continuaria sent molt parcial i erroni si ens quedéssim aquí. Les regles del joc del sector de l'aviació comercial han canviat molt i des de fa molt temps. I en aquest nou escenari, ¿havia de ser millor Spanair que Swissair? (una de les millors línies, actualment extinta); ¿o millor que Sabena, perfectament instal·lada al cor d'Europa?; ¿què tenia el projecte de la nova Spanair que fos millor que els anteriors (per exemple, quan el gestionaven les SAS)? I, per acabar-ho d'arreglar, aquestes aerolínies no tenien l'enemicIberia. ¿No hauria estat millor pensar-ho dues vegades?

Les regles de joc han canviat per a tots i fins a una nova transformació: o jugues al llarg recorregut o al curt o a una sàvia i difícil combinació, però, si no vols serlow costi no pots ser aerolínia de llarg recorregut, et quedes al mig(stuck in the middle)amb una estructura de cost que no hi ha qui l'aguanti fora que hi injectis cada any 150 milions d'euros a costa del contribuent (indignat) i en contra de la legalitat europea (com, per cert, estan fent altres desvirtuant la competència).

I encara hi ha més causes que s'hauran de posar al damunt de la taula. Però ens interessa més, molt més, el futur.

Sobre el futur, el que és més rellevant és l'afirmació del conseller d'Economia de la Generalitat,Andreu Mas-Colell:malgrat el que ha passat, tenir un aeroport potent que connecti de manera molt àmplia Barcelona i tota la seva àrea d'influència amb la resta del món és clau. És difícil pensar que tindrem un país pròsper sense la porta al món que és l'aeroport. Catalunya el necessita i el necessitarà encara més en el futur.

L'autonomia de gestió del Prat és la prioritat número u. No és tant un tema de propietat (que també ho és) com de tenir les mans lliures per poder competir en un món que requereix disposar de tota la llibertat possible per fer de l'aeroport del Prat una alternativa més atractiva que altres. I això, estant obligats a treballar en una xarxa com la d'AENA, és francament difícil, per no dir que és impossible.

Al seu torn, necessitem més capacitat d'atraure viatgers. Per aconseguir-ho, les línies delow costsón el gran aliat. Quan vaig ser president d'una d'aquestes línies, vaig tenir l'ocasió de dinar amb l'alcalde de Chicago. Era el moment en què una part important de la nostra ciutat demonitzava la presència d'aquestes aerolínies de baix cost a l'aeroport del Prat (¡caram quina visió de futur!). La resposta de l'alcalde va ser contundent: leslow cost,per la seva capil·laritat, ens permeten atraure gent a Chicago de llocs que abans no hauríem ni somiat i això ens dóna més massa crítica, massa crítica que és un factor d'èxit per als aeroports.

Juntament amb les línies de nova generació, ens fa falta el tren, etcètera, etcètera. Però, sobretot, que Aragó, la Comunitat Valenciana i tants més mirin més a Barcelona-el Prat que a altres aeroports, i això requereix molta política cap enfora i cap endins del nostre país, si volem continuar sent un país amb bon futur.

I neceSsitEM més aerolínies i connexions. El problema és que ara ja no tenim gaire capacitat financera per fer moltes proves. Necessitem un bonpartner: companyies que apostin per Barcelona com a segona seu. Les línies de l'Àsia (la Xina, l'Índia...) poden tenir interès al Prat com a aeroport que sigui centre de distribució per a tot Europa i fins i tot per connectar amb Llatinoamèrica. Hem de tenir en compte que des de Qatar es pot volar a Amèrica directament amb la tecnologia aèria actual, però no des del Sud-est Asiàtic, la Xina, l'Índia...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara toca posar més seny que rauxa i així tindrem èxit en un tema tan crucial com aquest.

Professor de Política d'Empresa d'Esade (URL)