Reforma laboral i competitivitat
La reforma laboral que s'acaba de posar en marxa persegueix la creació d'ocupació a mitjà termini, augmentar la flexibilitat interna de les empreses i la millora de la competitivitat de l'economia.
Aquests són els objectius de la llei, i els mètodes per aconseguir-ho són, fonamentalment, l'abaratiment dels costos salarials i la reducció del poder d'uns sindicats que diumenge van donar una lliçó d'intel·ligència i de capacitat de mobilització. Del primer capítol, el que en realitat separa Espanya de la mitjana europea és el preu dels acomiadaments, no els sous.
La reforma introdueix una reducció dràstica de tots dos perquè el Govern considera que és el moment polític de fer-ho, de cara a Europa i als empresaris. És una llei en què pesa més la ideologia que la prudència i el càlcul rigorós de les seves conseqüències.
Si la indemnització màxima estava lluny de la mitjana comunitària, el sentit comú aconsellava una aproximació gradual. Però en aquest terreny, com en els canvis en educació o en el cas de l'extravagant túnel dels Pirineus, s'ha tingut més en compte la ideologia que l'objectivitat.
El copet a l'esquena que Berlín va donar al Govern unes hores després d'haver aprovat la llei -sense temps material d'estudiar-la- s'hauria produït igualment amb un altre text menys agressiu. Si el PP considerava que per aquest camí obtindria àrnica en altres capítols, com el del compliment de la reducció del dèficit, ja s'ha vist que no serà així, almenys no únicament per al cas espanyol.
Alguns grans economistes han assenyalat reiteradament que Espanya necessita abaixar els costos salarials per guanyar competitivitat, una equació que s'aguanta sobre el paper, però no sempre en la pràctica.
Les operadores de telefonia, per exemple, mantenen preus que no són competitius amb la resta d'Europa malgrat que tenen externalitzats en mercats més barats una bona part de la seva mà d'obra i que han reduït les seves plantilles nacionals.
Notícies relacionadesQuè es pot dir de la banca i del finançament de les empreses. També ha disminuït les seves nòmines i quan obté liquiditat a l'1% del BCE no obre l'aixeta del crèdit, i si ho fa és a interessos que s'acosten als dos dígits. Són dos casos de sectors que han guanyat productivitat via costos, però no són més competitius que abans.
Hauria estat més prudent i menys injust habilitar primer els mecanismes que acabin amb la rigidesa que caracteritza la nostra economia en la translació dels costos als preus. El camí que ha triat el Govern suposarà, almenys a curt termini, l'expulsió de moltíssimes persones de les empreses sense tenir cap garantia que aquest drama doni resultats.
