El torn
Llei electoral catalana: aquest cop tampoc
La setmana passada vam saber que les dues principals forces polítiques catalanes, CiU i PSC, reconeixien que probablement aquesta vegada tampoc tindrem llei electoral pròpia. La vicepresidentaJoana Ortega va dir que l'acord encara no estava prou «madur». ¡Quin coi de fruita tan dura de pelar deu ser aquesta que fa més de trenta anys que esperem que maduri! La legislatura passada, a començaments del 2008, Ciutadans pel Canvi va posar en marxa el procés per a una ILP. Després de recollir prop de 90.000 signatures, les va presentar al Parlament pel gener de 2010. Al cap d'un mes la ponència reconeixia, després de deu reunions, el seu fracàs en l'enèsim intent d'acordar la Llei.
Quan va tornar a tenir el govern, CiU es va comprometre a treballar amb els socialistes per avançar sense fer soroll. I, naturalment, uns i altres han avançat però cap a una altra manifestació d'impotència. Em pregunto com podem pensar que estem preparant la societat catalana per a la transició nacional o per fer, demà passat o l'altre, un pas decisiu cap a la independència, si no som capaços de dotar-nos d'una regla de joc bàsica, que només depèn de nosaltres. No em puc imaginar que un dia tinguem un Estat propi i, per elegir els nostres representants, seguim amb la disposició addicional de l'Estatut del 79.
¿Saben quantes hores/diputat de comissió, dictàmens i comissions d'experts hem invertit en aquest mandat popular que, quan arriba l'hora de la veritat, entre els uns i els altres converteixen en farsa? A vegades penso que la classe política catalana és un gronxador de fira, cadascú ballant dins del seu pam, el seu metre o la seva quartera. Això sí: si a Madrid ens emprenyen gaire som capaços de sortir al carrer i fer-la grossa qualsevol dissabte a la tarda. I dilluns, sant tornem-hi, que no ha estat res.
