Falles al febrer

Diumenge passat, La Sexta emetia el final deCrematorio,la sèrie basada en la novel·la del valenciàRafael Chirbes,una obra imprescindible sobre la brutal especulació urbanística de la nostra costa, la degradació moral d'empresaris i polítics i els efectes de tot això en els microcosmos personals d'aquests inquietants, per versemblants, personatges. L'atzar va voler que l'endemà esclatés al cèntric institut Lluís Vives de València una protesta estudiantil: una més, en principi, de les que sacsegen les aules valencianes els últims mesos.

Els adolescents demanaven una millora en les condicions materials de l'ensenyament públic: calefacció, il·luminació, folis o activitats extraescolars, ja veuen. La resposta policial va ser brutal, sense perdó. La inexperiència de la delegada del Govern,Paula Sánchez de León,que fa mesos que va saltant d'un càrrec a un altre a mercè dels vaivens politicojudicials del seu mentorFrancisco Camps, va voler rendir homenatge aManuel Fragadeixant ben clar que el carrer només és seu. El resultat és ben conegut: València ja està al mapa i a les portades de diaris de tot el món. Una visibilitat -la de la ciutat, però sobretot la seva pròpia- que ha estat durant anys l'obsessió del mateixCamps,cosa que explica la seva tirada als grans esdeveniments que van generar la nostra bancarrota. Uns quants dies després, els carrers de la ciutat continuen estan ocupats per estudiants, professors i pares de família, pacífics ciutadans que paguen desorbitats impostos per sufragar el saqueig de les arques públiques perpetrat pels personatges que van inspirar aChirbesel seuCrematorio, que és el nostre. Els adolescents que es manifesten aquests dies per València hauran de pagar -ja ho fan ells i els seus pares- la vergonyant factura generada per les bandes delsGürtel, Emarsa, Brugali els amics autòctons de l'apostòlic Papa de Roma i deBernie Ecclestone, un home de paraula que va prometre la celebració a València d'un gran premi de fórmula 1 tan sols si el PP guanyava les eleccions autonòmiques, tal com va ser.

La casualitat ha volgut que aquesta revolta juvenil s'hagi encès a l'institut que porta el nom de l'humanista valenciàJoan Lluís Vives.Nascut el 1492, llegit i respectat perMontaigne, Descartesi tot el santoral de la il·lustració francesa,Vivesva representar una fita del pensament modern. Va ser un preclar reformador de l'educació -una altra ironia de la història- i en el seuTractat del Socors de los Pobresva reflexionar per primera vegada a Europa sobre el «servei organitzat d'assistència social», demanant la intervenció de l'Estat (!) en la protecció de les classes populars. I, és clar, amb aquest currículumViveses va convertir a pesar seu en pioner de la nostra sagnant i actualíssima fuga de cervells, atès que va sortir per cames per no acabar a la foguera purificadora com a part de la seva família. Ja llavors la dreta valenciana -espanyola, per definició essencial- es caracteritzava pel seu profund antiintel·lectualisme. En aquells temps, amb format antisemita i inquisitorial, i tant els feia encendre pires de llibres com d'escriptors i pecaminosos lectors. Ja al segle XX, per adaptació als temps moderns, la lluita contra les idees es va tornar anticatalanista i xenòfoba, com va poder comprovar en pròpia pell, entre altres, l'escriptorJoan Fuster.La tradició piròmana valenciana es va especialitzar llavors a cremar els seus intel·lectuals en actes de fe més o menys metafòrics. L'efígie del mateixFusterva ser cremada a les Falles del 1963, a les portes de l'ajuntament, malgrat les seves boniques pàgines sobre la festa. Anys després, i perquè no en quedessin dubtes,Fusterva sortir il·lès de miracle d'un atemptat amb bomba que va destrossar la seva biblioteca.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I a poc a poc, diuen, va arribar la primavera. Els alumnes del Lluís Vives, i amb ells milers de ciutadans, han encès la metxa lluminosa de la temuda il·lustració. Segles després de la persecució contraVives,en els carrers adjacents al claustre de la Universitat de València presidit per l'estàtua del nostre humanista, milers de goles clamen per reconquistar l'hegemonia cultural, amb permís d'Antonio Gramsci,que el bloc social progressista va perdre en la mal anomenada transició democràtica. Els amos de les porres i de leslleteresocupen els ressorts institucionals del País Valencià i intenten, perplexos davant l'atreviment adolescent, imposar a l'«enemic» el suat discurs de l'ordre públic.

Però qualsevol d'aquests nois porta, amb els seus llibres i apunts, un terminal mòbil que impugna l'espiral del silenci en què viu submergida, potser per instint de supervivència, una part de la nostra societat i que pot alimentar la portada d'aquest diari, de la BBC o delNew York Times. Els grans avanços en comunicació virtual no els van gestar els polítics en despatxos, sinó menors com aquests en dormitoris universitaris o als garatges dels seus pares. Aquí a València, a aquesta nova generació que hereta un país arruïnat, li toca reinventar la democràcia o, almenys, remoure una societat «en perpètua somnolència digestiva», segons la sagaç descripció de Fuster.L'alternativa és, com sabem, el crematori valencià. Periodista.