La crisi recupera Dickens

La celebració del 200 aniversari del naixement del novel·lista anglèsCharles Dickensdóna peu a una relectura reposada de la seva obra, en especialOliver Twist,i examinar així les possibles semblances i fins i tot diferències d'aquella època victoriana amb la nostra societat, que es veu abocada a ser cada dia més pobra. Hi ha similituds i disparitats entre les vicissituds d'aquesta etapa del segle XIX i l'actual del XXI, però hi ha una diferència fonamental: gràcies als testimonis d'escriptors comDickensconeixem aquella forma de vida sumida en greus carències materials i de drets, i la seva posterior evolució al progrés; però en l'actualitat, submergits en una gran incertesa, ignorem cap a quin model de convivència es dirigeix la nostra societat actual. Falten idees i perspectiva. I en lloc de progressar, empitjorem.

'Oliver Twist' és, sens dubte, una crònica social per a qui desitgi contemplar a l'obra una mica més enllà del tràfec del mateix protagonista. No cal gaire esforç per detectar que l'explotació infantil, la falta de feina, la seva pèssima retribució o les actuacions impunes dels corruptes dibuixaven llavors -¿i ara?- un panorama sòrdid entre la misèria i l'escassa empara legal. Possiblement no li quedava cap altre remei a aquella societat que avançar i millorar, com va passar amb la revolució industrial, el creixement de la burgesia i la creació i posterior assentament d'aquest coixí social -entre pobres i rics- que és la classe mitjana. En definitiva, el segle XIX va aportar l'arrencada d'una forma de vida millor; i el XXI revela l'esgotament d'un sistema que obliga a fer unes reformes profundes sobre les quals els experts cavil·len totalment desorientats.

Arribats a la situació en què ens trobem, sí que es veu clar que és inevitable, encara que no se sap quin, un canvi econòmic i social, allò que alguns benintencionats van anomenar en el seu moment refundació del capitalisme o capitalisme de rostre humà. Una idea vaga que es va diluir com un terròs de sucre i que va estar en el seu origen forçada per la crisi brutal del sistema, en què encara estem instal·lats. Hem de canviar cap a nous i fiables motors socials, en què les reformes estructurals, acadèmiques, financeres i laborals siguin capaces de crear un món més equilibrat, just i har­mònic.

Això és la teoria, perquè ara com ara el que de veritat preocupa i angoixa el ciutadà és l'empobriment d'una societat aixafada per la des­ocupació, el nul creixement econòmic i uns deutes, públics i privats, que posen en qüestió la possibilitat d'encarrilar el problema cap a una sortida salvadora. Almenys, no amb la rapidesa que seria desitjable. I aquesta falta d'horitzó pot ser aterridora.

La pobresa a Espanya ja té els seus termòmetres no oficials a través d'admirables oenagés. L'últim informe sobre aquesta espinosa qüestió assenyala que la pobresa no ha estat mai tan assentada com ara, fins al punt que la bretxa social és cada vegada més acusada entre rics i ­pobres. És com si es tornés a retrocedir cap a la polarització entre la classe alta i la baixa, sense el coixí de la burgesia mitjana. I aquí sí que val recordar, encara que sigui per no oblidar-ho, l'època victoriana deDickens,del temps previ a la seva evolució.

Com assenyalen els que treballen en aquestes tasques d'auxili i ajuda, gairebé el 22% de les famílies ja se situen per sota del llindar de la pobresa i un 25% més es troba en situació de risc. De la mateixa manera, és indiscutible que l'atur ja afecta més de cinc milions de persones, i que la xifra tendeix a augmentar.

I si de moment no s'ha produït un esclat social és perquè, segons apunten altres informes, darrere d'aquesta complicada i dramàtica situació s'hi amaga una activitat submergida que mitiga en bona part la brutalitat d'aquest escenari, per una altra banda insuportable i de conseqüències imprevisibles.

Sense TREURE ni un gram de pes a aquest empobriment sistemàtic i admetent sense reserves el drama de milers de famílies, no es pot oblidar que aquest país té les xifres més altes d'economia submergida de la UE -juntament amb Itàlia i Grè-cia-, que ja suposa el 24% del PIB. Només cal dir que el fisc ha deixat d'ingressar per aquesta raó 32.000 milions d'euros els últims anys, sense que cap Govern hagi estat capaç de posar fi a aquesta fuga, que, per una altra banda, dóna feina il·legal, curiosament, a uns quatre milions de persones i genera més de 200.000 milions d'euros.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En definitiva, la similitud amb la societat deDickensagafa avui sentit, ja que resulta evident l'actual retrocés econòmic fins a una situació de precarietat real i denunciable. Però la gran diferència entre l'època victoriana i aquesta arrencada del segle XXI és que en aquest escenari del XIX es donaven els condicionants per entrar de ple en el progrés, i, per tant, treure's de sobre la misèria; mentre que avui ningú es posa d'acord en el camí a seguir. Potser el problema és que ja hem gastat l'horitzó d'Oliver Twisti necessitem noves formes d'entendre progrés i evolució social.

Director editorial i de comunicació del Grup Zeta