El torn
El pacte fiscal, la clau i el forrellat
La setmana passadaPere Navarro, primer secretari dels socialistes catalans, va fer una intervenció rellevant al Col·legi de Periodistes per parlar de «nous horitzons per a l'autogovern». El més remarcable i remarcat del que va dir, però, ha estat la posició dels socialistes davant la proposta de pacte fiscal formulada pel presidentMas i la contraproposta detallada i raonada del PSC. La presència de l'exconsellerCastells al costat deNavarro avalava, en essència, la proposta de nou finançament que va formular.Castells és garantia de solvència i rigor. I de coherència. Però malauradament vivim un altre temps. Un temps sembrat, dia sí dia també, de notícies pèssimes sobre l'evolució de l'economia.
La proposta del PSC, com tan sovint li ha passat els darrers anys, serà defensada amb la boca petita per alguns dels seus, insuficient per a la majoria dels altres partits catalans i excessiva per als partits espanyols, començant pels socialistes. I quan has d'invertir tanta energia amb els de casa, a fora sempre jugues amb desavantatge i acabes perdent. Aquest és el drama dels socialistes catalans: que poden acabar, carregats de raó, en una via secundària de la política del nostre país.
És molt probable que el presidentMas sàpiga (¿vulgui?) que l'aposta pel pacte fiscal, tal com ens l'ha promesa, fracassarà, però podria ser el gran trumfo per anar a unes eleccions anticipades que només buscarien la legitimació per tornar a plantejar el mateix, inclosa la consulta popular. La qüestió és essencialment política. Ara com ara, CiU parla més en termes metafòrics que una altra cosa: qui té la clau, si la clau és a mitges, o qui és l'amo del pany. Els socialistes catalans tenen una trista experiència amb les claus. L'últim cop que un soci seu en va brandar una, la història va acabar com el rosari de l'aurora. No haurien d'oblidar-ho.
