Els funcionaris i la política
Weber al revés
És difícil trobar governs amb tanta presència d'empleats de l'Estat com el d'Espanya
Weber al revés_MEDIA_2 /
Karl Emil Maximilian Max Weber(1864, Erfurt, Saxònia-1920, Munic, Alemanya) és segurament el pare de la sociologia moderna. Entre les múltiples matèries que va abordar -protestantisme i capitalisme, sociologia de les religions, història econòmica de l'antiguitat i l'edat mitjana, economia política, sociologia de la música, epistemologia- trobem el millor tractat de la burocràcia pública. A Espanya, les seves tesis semblen haver experimentat una inversió (Umstülpung) similar a la queMarx va propinar al seu dia aHegel.
AEconomia i societat(1925),Webersosté que els sistemes moderns (és a dir, les democràcies capitalistes) creen la burocràcia pública com a reacció a l'Estat patrimonialista de l'antic règim, per garantir la imparcialitat i neutralitat de l'Administració. Per a això, és fonamental protegir l'Administració dels polítics i capitalistes poderosos i, a la vegada, els ciutadans de la mateixa Administració.
Argumenta que la burocràcia protegeix el ciutadà de l'administrador definint detalladament la seva àrea competencial i les regles i els procediments, i d'aquesta manera elimina la possibilitat de favoritismes. Igualment, el sistema incorpora mecanismes perquè els ciutadans puguin recórrer decisions i dictàmens davant de nivells superiors. I la burocràcia trenca amb el passat al segregar la funció pública del patrimoni personal dels administradors.
D'altra banda, el model es dissenya per protegir els funcionaris dels polítics i assegurar la seva independència. Garanteix als administradors una carrera professional vitalícia, limita el poder dels superiors envers els nivells subordinats i selecciona els seus empleats mitjançant criteris tècnics i competitius.
La burocràcia pública suposa, sens dubte, un avanç espectacular per a l'Administració, en consonància amb l'evolució del capitalisme i la democràcia liberal durant el segle XIX i la primera part del XX, però l'adveniment del macro-Estat productor dels nostres dies la va fer entrar en crisi. El que era funcional per a jutges, inspectors de tributs o fiscalitzadors de procediments no ho era tant per a metges, mestres o orientadors laborals. Per això, molts dels països més desenvolupats han modernitzat les seves administracions fent-les evolucionar respecte de l'ideal burocràtic weberià. Van mantenir alguns elements d'aquell ideal i en van flexibilitzar d'altres, especialment en les àrees de provisió de serveis públics. En l'Administració espanyola, aquesta modernització està, en bona part, pendent i, a més, sembla que s'hi hagi desenvolupat una patologia específica que subverteix l'esquema deWeber: la colonització de la política per part de la burocràcia.
SiWeberaixequés el cap i contemplés l'actual Govern, probablement no li passaria per alt que 11 dels 14 ministres són funcionaris, i nou d'aquests ho són dels alts cossos de l'Estat. El sistema que ell va caracteritzar d'una manera tan precisa ha evolucionat d'una manera inesperada. El funcionari, que el sistema havia de protegir de la política, hauria acabat ocupant l'espai polític, un fet que respon a diversos motius.
La gran estabilitat laboral dels funcionaris i el seu retorn garantit a la plaça els permet la incursió en la política amb costos molt inferiors a altres professions. El coneixement de la maquinària administrativa els habilita per aconseguir bones posicions en el mercat en què es coopten els càrrecs. La seva organització en cossos els ha convertit en grups d'interès poderosos i cohesionats que operen, com ho fan les anomenadesprofessions fortes,controlant la selecció de nous membres, administrant les barreres d'entrada i monopolitzant parcel·les d'exercici laboral. El seu sistema de selecció, encara que competitiu i meritocràtic, és poc permeable a canvis que impliquin nous coneixements, experiències i perfils. Tot això fa que a Espanya hi hagi un escàs transvasament entre el món polític i l'empresarial. No és estrany que el nostre país puntuï tan baix en l'índex d'apertura de l'Administració general que utilitza l'OCDE.
En definitiva, a Espanya
-a diferència del Regne Unit, que els prohibeix involucrar-se en política- els funcionaris s'han convertit en el viver principal de governants. La cosa té els seus perills. Per una banda, redueix la diversitat i pluralitat de les elits polítiques. Seria òptim comptar amb governs que, compostos per ministres de diferents orígens, fossin un millor reflex de la diversitat social. Al seu torn, la funcionarització del Govern confereix a les relacions entre política i Administració una espessa textura d'interdependències molt allunyada de l'ideal de delimitació que va imaginarWeber. A més, la seva hegemonia en els governs tendeix a dificultar la reforma de l'Administració, avui més necessària que mai. No és fàcil que els que han de ser reformats liderin la transformació de l'statu quo que els va portar als seus càrrecs. Potser això explica que al nostre país, a diferència d'altres democràcies, aquestes reformes dormin als calaixos, governi qui governi. Professor de l'Institut de Governança i Direcció Pública (Esade), igual que Ángel Saz-
Carranza, que també firma l'article.
