L'amenaça dels perills invisibles

En moments com els actuals s'ha de tenir un rumb clar i actuar amb decisió. Per això és important que cadascú, des de la seva posició, des de la seva responsabilitat, analitzi, valori i decideixi. Res és automàtic i les conseqüències de no prendre decisions sovint són molt pitjors que equivocar-se parcialment en les respostes. Les administracions públiques hem d'assumir la responsabilitat, amb la consegüent càrrega d'impopularitat, respecte a les decisions i els efectes derivats de la crisi econòmica i els canvis normatius. Una responsabilitat que hem d'exercir en dues direccions, la primera de bon servei i gestió dels recursos públics, i la segona de defensa de la qualitat del servei.

Una doble responsabilitat que porta, per una part, a fer un esforç addicional per assolir uns estàndards de qualitat que tots volem en la nostra formació i producció científica, i per l'altra, a demanar que l'educació sigui una prioritat de la inversió pública. Des de la universitat pública, des de la gestió de la Universitat de Barcelona, hem procurat treballar sense estridències assumint el nostre paper, sempre amb la voluntat decidida de reforçar el compromís de qualitat en les missions que socialment tenim encomanades.

És evident que el que vivim avui té responsables. És important recordar, i aprendre per al futur, que els models de gestió que seguim han de resoldre els reptes de les nostres necessitats actuals, però de cap manera han d'hipotecar el nostre propi futur o el de les generacions que ens seguiran. De totes maneres, els responsables semblen no existir quan busquem les causes de la crisi, encara que sí que són molt visibles els damnificats pels efectes d'aquesta conjuntura i els seus ajustos. Aquesta doble dimensió, responsabilitat i prejudici, ens planteja una reflexió global que posa en perill els nostres valors.

És precisament des d'aquests punts de partida que vull insistir en «els perills invisibles» (article del 30 de maig del 2011 a EL PERIÓDICO, titulatResponsabilitat i 'perills invisibles') que poden amagar-se rere la conjuntura actual. No em cansaré d'insistir que la universitat, l'educació, forma part de la solució del nostre futur davant les dificultats actuals que travessa el nostre sistema social, cultural, polític i econòmic. La universitat és l'àmbit natural, independent i centenari, per a la reflexió crítica i el coneixement científic d'alternatives, projectes, propostes, etcètera que ens poden indicar un bon camí i ajudar a caminar-hi amb rigor i rapidesa.

Les limitacions de l'autonomia universitària són una falsa drecera que bloqueja el diàleg i deixa les universitats públiques fora del debat, tant que fins i tot poden aparèixer dramàticament com a part del problema. Els discursos sobre governança o les futures polítiques sobre taxes universitàries, per exemple, no es poden fer girant l'esquena a les universitats. És un contrasentit que parteix de la hipòtesi equivocada pel que fa al paper de la universitat en la nostra societat.

Un periodista nord-americà (Edward Roscoe Murrow, 1908-1965) va escriure: «La dificultat és una excusa que la història no accepta mai». Vivim moments difícils, sense cap mena de dubte, però l'obligació de la universitat és respondre-hi amb les eines de la feina ben feta i del compromís en relació amb els reptes del món d'avui. No podem acceptar cap imposició que limiti les nostres funcions o que no tingui en compte els riscos ocults que les mesures poden portar associats.

La Unesco va consagrar el 2009 l'educació superior com a bé públic. Una vegada afrontada la crisi i assegurant la bona gestió de les universitats des de la seva autonomia, és hora de defensar una altra política que no només no retalli, sinó que a més no renunciï a augmentar el finançament públic. Una política que no pensi en un canvi de model del finançament universitari carregant bona part del cost a l'estudiant o modificant la governança sense un camí de consens amb les universitats. En definitiva, la crisi econòmica no es pot utilitzar com a excusa per obviar el necessari debat social en relació amb la política de preus i beques i acabar aplicant un model de finançament de les universitats públiques que, en última instància, respongui a consideracions ideològiques i ens allunyi de l'ideal que recull l'article 26 de la Declaració Universal de Drets Humans: «[…] que s'obri a tothom l'accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots, amb atenció al mèrit de cadascú», com ja he manifestat en altres ocasions.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una universitat pública de qualitat és la garantia d'interlocució i de camins de solució per fer front a la crisi i a les seves conseqüències: s'ha d'actuar amb responsabilitat i sentit crític per evitar mesures ineficaces i injustes, per tenir un futur d'esperança invertint en educació, que al capdavall és invertir en el futur. La indignació, que va en augment en la societat, no és fruit directe de les mesures que prenen les administracions públiques, sinó expressió del descontentament davant el que sembla una falta d'expectatives a curt termini, fruit dels perills invisibles que cada vegada estan més presents i són més tangibles davant l'aparença de falta de sensibilitat respecte als efectes col·laterals de l'obra de govern. S'ha d'evitar l'amenaça dels perills invisibles i, en aquest objectiu, la universitat hi ha de tenir un paper actiu.

Rector de la Universitat de Barcelona.