En la línia de Disneyland

L'última expressió de la patètica rivalitat entre Barcelona i Madrid ens la porta la incruenta lluita per aconseguir que místerSheldon Adelson

-de professió, magnat- instal·li el que defineix com a «macroprojecte de joc i oci» a la seva rodalia respectiva. Els polítics més conspicus han perdut el seient en ambdues capitals per aconseguir seduir aquest cavaller perquè albergui el seu invent de Las Vegas a casa seva. Cap declaració crítica, cap presa cautelosa de distància davant de tal macroprojecte. Al contrari, alegria continguda davant la possibilitat que ens el posin al costat.

Aquesta mateixa alegria es va expressar quan es va construir undisneylàndicparc d'atraccions (així es deien aquestes coses) a prop de Tarragona, amb el nom de Port Aventura. Per no quedar enrere, a prop d'Alacant es va obrir una altra fira artificial, batejada amb el nom de Terra Mítica. (En el primer no hi havia més aventures que les del simulacre i el tobogan, i en el segon, poca terra i cap mite.)

ÉREM DAVANT d'una victòria de l'anomenat parc temàtic rebuda sense cap mena de resistència en nom dels beneficis del turisme, i la indiferència més absoluta, per no dir menyspreu, a la cultura del país. No satisfets amb això, altres empresaris -potser eren els mateixos- van planejar un megaprojecte als Monegres, fascinant desert aragonès que el transformaria en un verger de plàstic, gratacels, centres comercials, ruletes, restaurants de tota gamma i molts hotels. Al final, no va tirar endavant.

I sap greu que no sortís, perquè amb aquest, els altres dos, i el nou que aquest benefactor de la pàtria, místerSheldon Adelson,ara ens portarà, es completaria el llarg procés dedisneylitzacióen què Espanya va entrar entusiàsticament ja fa mig segle. Aquesta vegada de la mà d'un dels membres més militants de la dreta més rabiosa dels Estats Units, un bilionari exquisit.

La pregunta ¿quina mena de país volem? no és monopoli de pensadors i intel·lectuals. És cert que aquests esgarriacries tenen el deure de fer-se-la, i també la tasca de donar les seves respostes a la ciutadania. Però també és el deure d'altres estaments. Començant pels polítics. Pel que sembla, la seva angoixant preocupació per aconseguir més i més vots els priva de dir algunes veritats. No n'hi haurà cap que negui que volen més inversió en escoles, més esforç en la promoció de la ciència, una sanitat decent i altres tasques per a les quals vostè i jo els hem votat. Però com s'està comprovant aquests dies, ningú, absolutament cap membre de la classe política, gosa dir que no convé per a la mena de país que volem que ens caigui aquest mannà del desert que és l'última ocurrència de místerAdelson.

Altres professionals també callen. No seré jo qui hagi d'explicar als clergues què han de dir. Però em pregunto què pensen davant el megaprojecte lúdic proposat. Potser els calmarà Eurovegas prometent-los un oratori multicultural, una bona sinagoga que faci d'església, o mesquita que faci de temple budista. Senyors, el sincretisme postmodern no té fronteres. Com el mal gust. Un és conscient que té totes les de perdre. Quan la recessió econòmica prossegueix, l'atur astronòmic fereix més que mai la societat espanyola, i el seu Govern, tan àmpliament elegit per una ciutadania, restringeix la despesa pública amb implacable animositat, arguments com els que aquí expresso no tenen importància.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

AQUÍ només val una raó: l'ocupació. L'ofereixi qui l'ofereixi. Benvinguda sigui la diversió del parc temàtic, la degradaciódisneylàndicadel país, si porta ocupació. Al cap i a la fi, la indústria armamentista també dóna diners i ocupa molta gent i ningú protesta. També ho fa la prostitució, tan ben regulada ella per les autoritats sanitàries, les policies i les xarxes de tràfic de donzelles. Només el narcotràfic té una mica de mala premsa, però ells, els que el maneguen, sempre van capejant el temporal. No insinuo -els déus me'n lliurin- que aquests megaprojectes d'oci i diversió hagin d'anar acompanyats d'activitats delictives -drogues, prostitució il·legal, màfies- ja que les nostres dignes autoritats els donen suport amb tant interès. Segur que, gràcies a ells, seran els llocs més adequats per a la pràctica de virtut innocent i l'edificant diversió de les famílies honestes.

Mentre escric això, uns 8.500 joves britànics han envaït Salou per dedicar-se al descontrol i a l'embriaguesa, com cada any per Pasqua. Donen feina -i com- i no els fa cap falta un macroprojecte. Amb un estil micro i unes 200 lliures esterlines per al viatge i la gresca ja en tenen prou. Prengui'n nota, místerAdelson.President de l'Institut d'Estudis Catalans