Por a deliberar

Amartya Sen recorda, citantJohn Stuart Mill, que la democràcia és govern per discussió. Si s'accepta, ens podríem preguntar fins a quin punt la nostra democràcia respon al model. La resposta depèn del que entenguem per discussió. Si limitem el concepte a la lliure exhibició d'antagonismes en l'arena política, podríem contestar afirmativament. Si, en canvi, entenem la discussió com a deliberació, la cosa ofereix dubtes més que raonables. ¿Algú recorda una deliberació digna d'aquest nom sobre el copagament sanitari, els transvasaments de l'aigua o les balances fiscals?

En un assaig recent,Félix Ovejeroafirma que, a l'interior de grups que comparteixen moderadament certes idees, el debat està condicionat per biaixos de confirmació; és a dir, per una disposició a recollir només arguments i dades favorables als punts de vista previs. Aquest fenomen reforça les conviccions de partida i tendeix a polaritzar cada grup al voltant de les posicions més extremes d'aquelles que integren el seu univers ideològic. En general, som millors analitzant i criticant posicions alienes que portant autocríticament les pròpies. Per això, la verdadera deliberació exigeix l'avaluació mútua d'arguments. «La clau no està que hi hagi diversos arguments -subratllaOvejero-, sinó arguments que es confrontin».

Però avaluar recíprocament i confrontar-se exigeix escoltar els arguments contraris abans de rebatre'ls. En la nostra esfera pública -com en el llenguatge comú- hem banalitzat la noció d'escolta, fent-la equivalent a mera audició. De sentir-hi, hi sentim, per descomptat. El soroll acompanya com mai l'expressió de les diferents posicions, especialment als mitjans i a la xarxa. No obstant, l'escolta és gairebé inexistent. La discrepància es despatxa amb rapidesa recorrent a la desqualificació ideològica, per no dir a sumaris judicis d'intencions. I, com que qui no escolta tendeix a donar per fet que ell tampoc serà escoltat, renuncia per endavant a fer grans esforços per convèncer. El debat polític acaba així en un ritualitzat diàleg de sords.

Si el que compta no és convèncer, l'important, en canvi, és comunicar, verb icònic del nostre temps. Fer-ho, això sí, de la manera més sorollosa possible. Conceptes simples, d'alt contingut simbòlic, substitueixen el raonament. La mobilització de les emocions suplanta la invitació a discernir. La construcció d'un clixé negatiu de l'adversari precedeix l'exaltació simplificada de la pròpia identitat. Les idees es converteixen en missatges. Els discursos, en «relats». Els arguments, en «argumentaris». Les xarxes socials han portat el fenomen a la seva expressió més estilitzada. ¿Hi ha res de més banal i previsible que el tuit d'un polític en exercici?

Que les coses siguin així en les disputes dels partits i els seus portaveus és dolent, però fins a cert punt comprensible. En l'esfera pública, els partits ocupen l'espai més pròxim a la lluita pel poder i no els resulta fàcil esquivar els peatges que el màrqueting polític i els seus sacerdots imposen a la competència electoral. Sent això perniciós, ho és més que altres actors renunciïn al seu torn a deliberar. Tinc la impressió que aquests anys de crisi estan accentuant en els mitjans, en els grups socials, en els fòrums d'opinió i fins i tot en l'acadèmia la tendència a l'alineament, a la trinxera i a fer pinya. Ens hem acostumat a descomptar amb naturalitat en els que informen o es pronuncien en públic un biaix partidista que indueix a classificar les opinions, les relativitza i eximeix de prendre-les massa en compte.

Aquest antagonisme essencialista amaga dues paradoxes. La primera és que el fons ideològic de les controvèrsies es mostra més diluït que mai. Si l'opinió sobre els impostos, les retallades o els residus nuclears depèn, com hem constatat, del fet que s'estigui al Govern o a l'oposició, la cosa no dóna per posar-se fantàstic i dedicar-se a llançar principis incommovibles -un titular rere un altre- al cap de l'adversari. Just quan el que de debò delimita els plantejaments són distincions d'èmfasi, de mètode de càlcul, de perspectiva, de matís, el que es porta és engrandir la discrepància i recrear-s'hi, practicant allò queFreudva batejar -iIgnatieff va aplicar després a la política- com a «narcisisme de les petites diferències».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La segona paradoxa és que aquests són mals temps per a les respostes categòriques als problemes que patim. En moments en què la incertesa i la complexitat s'apoderen de l'escenari, resulta una mica ridícul pretendre blindar els inventaris de solucions pròpies per evitar que es contaminin amb les de l'adversari. Potser, en el fons, darrere d'aquest declivi de la deliberació pública s'hi amaga el temor a perdre les identitats i referents que ens han proporcionat seguretat al llarg dels anys. Tal com expressava brillantment fa pocAurelio Arteta,«evitem exposar-nos a compartir idees, ¡no fos cas que n'haguéssim de modificar alguna...!»

Institut de Governança i Direcció Pública (Esade)