La recta final de la legislatura basca
Hora de desacords a Euskadi
El PSE i el PP passen a disputar-se part de l'electorat després de reconèixer-se com a socis necessaris
Hora de desacords a Euskadi_MEDIA_2 /
Que la legislatura agonitza a Euskadi és més que una possibilitat. No té a veure amb la data d'unes eleccions que no han estat convocades, sinó amb l'ànim amb què els protagonistes de l'activitat política basca afronten el moment. Començant pel Govern, el to del PSE és de balanços. MentrePatxi López fa vots per esgotar la
legislatura, en el seu partit s'afanyen a inventariar els resultats dels seus tres anys de govern. I a reivindicar-s'hi. Aritmèticament, tret que hi hagi un frenesí legislatiu en els
pròxims mesos, la legislatura serà més aviat modesta en volum d'activitat legislativa. Les apostes en aquest sentit -les substancials i necessàries lleis municipal i de caixes d'estalvis- queden per als pròxims mesos.
AMB AQUESTA perspectiva, una vintena de lleis tramitades al Parlament no semblen -no l'hi semblen al PP com a soci preferent- material suficient per sustentar el canvi que es van entestar a fer tres anys enrere. L'última legislatura d'Ibarretxe,molt marcada per la seva iniciativa de referèndum, va sumar prop de mig centenar de lleis en un Parlament sense majoria absoluta. Com a alternativa a aquesta dificultat de calendari legislatiu o a exhibir resultats econòmics quan la crisi afecta més Euskadi, ellehendakari ha incorporat la convicció que el vigent escenari de pau, antesala de la desaparició d'ETA, és conseqüència directa de la seva acció de govern. Incorpora en aquest haver el PP a través del pacte que el sosté i al qual dóna per fidelment aplicat en termes de desactivació del debat identitari i orientació de l'acció política cap a «l'Euskadi real».
Objectivament, el final de l'activitat violenta d'ETA és coincident amb aquest moment polític i amb aquest pacte de govern. Més dubtós resulta atribuir-li una relació causal sense embuts a la presència de l'equip socialista a Lakua. L'hi nega, com es podia esperar, tota l'oposició nacionalista. Però tampoc li firma un xec en blanc el PP i l'actitud del Govern i el PSE davant d'aquest escenari i els passos a fer s'han convertit en motiu de crisi de la coalició tàcita. El to dels retrets ha arribat al
nivell propi de la precampanya entre els que es van reconèixer com a socis necessaris i avui se saben disputant porcions del mateix espectre electoral.
A la seu parlamentària el secretari del grup socialista basc,Óscar Rodríguez,feia un inventari de greuges despatxats pel seu soci: la mala gestió de les polítiques d'ocupació, la falta d'acord en matèria fiscal, l'ús de les delegacions del Govern a l'estranger i la presumpta obertura de portes del Parlament a l'esquerraabertzale. El secretari general dels populars bascos,Iñaki Oyarzábal n'hi afegia poc després un altre: la «fluixesa» o «falta de valentia» dellehendakari Lópezper aplicar el canvi. La conclusió és que tots dos s'ofereixen a trencar el pacte de govern quan l'altre vulgui, cosa que no faran però que anticipa mesos d'amarg debat.
En el camp nacionalista la pugna també està definida. L'esquerraabertzale històrica ha aconseguit concentrar i assimilar en el seu discurs i estratègia les forces independentistes. A l'entrega d'Eusko Alkartasuna l'ha seguit l'assimilació d'Aralar. El front sobiranista és compacte i reconeixible en els discursos i les cares dels referents de Batasuna, ambPernando BarrenaoJoseba Permachescenificant el discurs oficial del col·lectiu o la reivindicació de la figura d'Arnaldo Otegi, rehabilitada per la incompetència d'una acció politicojudicial miop.
Mentrestant, es dilueix la diversitat de pensament i l'eventual legalització de Sortu és una altra part del discurs instrumental, però no una necessitat imperiosa. Amaiur és una plataforma reconeixible electoralment i suma als irreductibles de Batasuna l'adhesió dels que, des del nacionalisme, es reivindiquen com a alternativa al PNB. No hi ha entre tots dos l'espai d'opinió que abans albergava experiències polítiques alternatives. Ho experimenten en carn pròpia els crítics d'Aralar amb la que va ser la seva referent social més valorada,Aintzane Ezenarro,que avui és a un pas de l'anatema per negar-se a cedir en silenci a la reabsorció per part de l'esquerraabertzale.
EN AQUESTA tessitura, el PNB afronta l'objectiu de recuperar la Lendakaritza mentre se li disputa el lideratgeabertzale. El factor reactiu a aquesta pressió externa s'ha traduït en un ampli nivell de cohesió que es materialitza a fer pinya al voltant d'Iñigo Urkullu. El president de l'Euskadi Buru Batzar ha guanyat talla en el partit des d'una solució aparentment de circumstàncies fins a ser-ne un referent inqüestionable avui dia. És un fenomen que abans van experimentar els jeltzalesal voltant d'ArdanzaiIbarretxe. Potser per això la conseqüència lògica és queUrkullu sigui el candidat alehendakari, com tot sembla apuntar, encara que un eventual èxit electoral comporti la reestructuració de la direcció del partit per la impossibilitat de compaginar càrrecs institucionals i de partit. Però aquesta seria una dificultat desitjable per a un nacionalisme històric que recuperés Ajuria Enea. Periodista.
