Gestionar la fi d'ETA

Tot i l'estrèpit descomunal de la crisi econòmica i altres notícies d'índole cinegètica, amb rutinària cadència apareix en el panorama polític-mediàtic l'espinós tema de la gestió final del terrorisme d'ETA. Ja sigui per la discussió de ladoctrina Parot,per l'excarceració d'algun etarra o per l'anunciat pla del Ministeri de l'Interior de reinserció de terroristes. I el debat que se suscita en la societat amb aquestes notícies és sempre el mateix: ¿ha de ser generós l'Estat amb una banda terrorista que cessa definitivament en la seva violència i desfulla la margarida de la seva dissolució?

Irene Villa,una de les víctimes, viva però mutilada per ETA, diu que ja ha perdonat els seus botxins i que desitja que una negociació acabi com més aviat millor amb la dissolució definitiva d'aquesta banda de terroristes. És més que probable que els seus sentiments no coincideixin amb el parer general de les víctimes d'ETA. Fins i tot sospita que molts afectats se sentiran dolguts i decebuts amb ella.

Però les seves paraules sintonitzen amb l'estratègia possibilista d'aquells estats que, davant el procés final d'una organització terrorista amb suport polític i social, sempre posen sobre la taula alguns beneficis socials i econòmics per als senyors del terror. En definitiva, una estratègia que amaga en moltes ocasions raons d'Estat que

-recordant el pensador francèsPascal- el cor i l'ànima de molts ciutadans i víctimes directes poden arribar a no comprendre.

En els mateixos dies en quèIrene Villafeia aquestes confessions, la portaveu del CGPJ,Gabriela Bravo, afirmava que les víctimes no han de condicionar el procés final d'ETA en el nou horitzó que s'ha obert amb l'alto el foc definitiu. Una afirmació contundent que va edulcorar al reiterar que aquest camí s'ha de recórrer sempre mirant, protegint i reconeixent les víctimes i des del «més absolut respecte a la llei».

¿Però què significa el respecte absolut a la llei en una negociació amb ETA? Les lleis, per què enganyar-nos, s'assemblen en ocasions als xiclets i la mateixa jurisprudència demostra l'ampli ventall de la seva intepretació. És a dir, la seva aplicació pot ser generosa, flexible, estricta, rígida, severa... segons el que aconsellin les circumstàncies del moment.

¿En quina interpretació i aplicació de la llei estaria pensant el 1998 el llavors president del GovernJosé María Aznar, home inflexible i dur, quan va ordenar negociar amb ETA i va dir que seria generós amb els etarres perquè la pau valia la pena; que el Govern estava disposat a acompassar la política penitenciària als avanços que es produïssin en el procés de la fi de la violència i que posaria en marxa, per tant, un ambiciós pla de reinserció social per als assassins? «Ens obrim a l'esperança, al perdó i a la generositat», va afirmar.

¿I en quina interpretació i aplicació de la llei està pensant el ministre de Justícia,Alberto Ruiz-Gallardón,quan assegura que el Govern no indultarà cap pres d'ETA? ¿A qui es dirigeix quan sap que, un cop encarrilat el procés de negociació final, les seves paraules se les pot emportar el vent? ¿I en quina interpretació es pensa ara amb aquest pla massiu de reinserció?

El cert és que ja s'està en el procés de donar per tancat aquest espinós assumpte. I el Govern deMariano Rajoyté el seu full de ruta, que no serà molt diferent del que altres executius, en condicions diferents i més desfavorables, van intentar. Ja no hi pot haver marxa enrere per a ningú. Els partits -excepte Amaiur i UPD- van pactar un text per a la gestió del final d'ETA, fet que constitueix el primer reconeixement conjunt que la democràcia ha guanyat. Així ha estat, excepte per a aquells que segueixen creient que ETA ha aconseguit la seva victòria política al tornar a estar a les institucions amb la marca Bildu. Però, com va manifestar tambéAznarel 1998, «la presa de possessió d'un escó és preferible a empunyar les armes».

Falta, sens dubte, que ETA anunciï la seva dissolució i que l'esquerra radicalabertzalees deixi de discursos ambigus, d'equiparar vergonyosament violències i de reclamar una democràcia plena de la qual ja disfruta el País Basc. Ha de demanar públicament perdó a les víctimes i reconèixer, encara que els dolgui -més dol un tret a la nuca- que els assassinats d'ETA no han servit per a res.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però la responsabilitat de governar exigeix mirar a l'horitzó abans que a la pròpia ombra, una amplitud de mires que no pot traduir-se en entreguisme o oblit de les tragèdies sofertes. Aquesta política requerirà una quota de generositat en el sentit d'anteposar l'objectiu final a qualsevol altre sentiment que, per descomptat, és totalment legítim i comprensible.

Un sentiment tan comprensible com el deToñi Fernández, que va perdre la seva filla a mans d'ETA a Santa Pola i ara s'ha donat de baixa del PP perquè creu queRajoytraeix els morts. No els trairà, com tampoc ho va ferRodríguez Zapateroi els seus antecessors. Però estem de nou davant d'aquelles raons que el cor i l'ànima poden arribar a no comprendre. Director editorial del Grup Zeta.