El 15-M, amb un any de perspectiva

Un any després del sorgiment del moviment 15- M, mantinc els meus dubtes a l'hora de fer-ne un balanç. Al costat de determinats aspectes, summament positius, també hi veig limitacions evidents. Una d'elles és que la seva visibilitat sembla acantonar-se en manifestacions i acampades. És el que llegeixo als mitjans de comunicació davant l'aniversari. En aquest punt sóc formal i rotund des del primer dia: no és amb manifestacions i acampades com es canvia un país. Es pot tombar un Govern, si és que se'l tomba. ANicolas Sarkozyl'han vençut les urnes, no les grans manifestacions contra la prolongació de l'edat de jubilació, que veurem si, un cop al poder, modificaFrançois Hollande. Els poders de veritat, els dels mercats, segueixen incòlumes per moltes manifestacions que es facin a Wall Street.

ENCARA QUE MOLTS dels seus participants no ho estiguin veient així, el 15-M és un moviment més de protesta que de construcció. La protesta agrupa amb relativa facilitat. Sempre és més fàcil unir-se i mobilitzar-se contra alguna cosa o contra algú. És més complicat i difícil posar-se d'acord en objectius a curt i mitjà termini, concitar voluntats per treballar-hi, determinar els mecanismes de debat i deliberació dels que hi participen i, després, tenir la humilitat de reconèixer que les seves decisions només tenen el valor i el límit dels que hi han participat. Que han estat molt pocs si els comparem amb el conjunt de la població espanyola.

Els que vivim a Euskadi tenim una gran prevenció davant els moviments assemblearis. Ara Bildu i els seus mentors advoquen pels moviments assemblearis i no volen ni sentir parlar que es portin a terme consultes amb garanties de representativitat. Per exemple, davant la pretensió d'imposar, allà on puguin, una cosa aparentment tan banal com un determinat mètode de recollida d'escombraries. En aquest punt s'ha de ser molt clar: no hi ha assemblees més representatives de la voluntat dels ciutadans que les conformades per les institucions sortides de les urnes. Es pot consultar l'assemblea de veïns, les associacions d'això i d'allò, perquè seria desitjable que hi hagués més participació ciutadana; però afegeixo que s'hauria de cuidar al màxim la representativitat. No n'hi ha prou amb l'opinió dels que decideixen anar a una assemblea a la plaça del poble per parlar de la democràcia real, del feminisme, de la implantació d'un centre de tractament de drogoaddictes o del que sigui. Està molt bé que es debatin públicament aquestes i altres qüestions. Però els que participen en una assemblea només es representen a si mateixos. En conseqüència, aquestes assemblees no tenen capacitat decisòria sobre el conjunt de la població.

Per una altra part, els partits, ni tan sols els més pròxims als pensaments dominants del 15-M, no els han tingut en compte en les últimes confrontacions electorals. De fet, ¿ha canviat en alguna cosa el discurs i la pràctica política per l'existència del 15-M, més enllà d'algunes referències trivials al moviment com a tal?

El moviment del 15-M ha de superar dos esculls importants. El primer, que en gran mesura ha aconseguit, és impedir que els antisistema violents, sense cap sistema alternatiu a proposar amb la força de la raó, copin la mobilització. Seria el seu final. Afortunadament, a empentes i rodolons, s'ha aconseguit. No és un èxit menor en absolut, ho subratllo amb força, perquè han aconseguit que, a Espanya, el risc de la dreta extrema sigui inferior que en altres països del nostre entorn. El moviment està sent un portentós canal pel qual la ciutadania conscienciada i, almenys verbalment, compromesa pot manifestar, compartir i discutir les seves crítiques, expressar de què està farta i plantejar propostes. Sense violència. Més encara tancant el pas a la violència al barrar el pas a la dreta extrema.¡Chapeau!El segon escull el veig més complicat i complex. Fomentar la reflexió ciutadana al voltant de moltes de les bones qüestions que han sortit a les acampades i a internet per, mitjançant trobades de reflexió, fer-les operatives. Al final, penso que necessitaran la complicitat d'òrgans de representació.

En fi, segueixo pensant que una virtut clau del 15- M és el toc d'alerta a una societat adormida, resignada, individualista i agradable, una societat que demana a l'Administració, a més de seguretat, que la protegeixi de l'atur i de la malaltia i que li asseguri les pensions i millors salaris, però sense més compromisos personals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Són molts més els que estan d'acord amb el que surt de les assemblees del 15-M que els que estan disposats a comprometre's per portar-ho a terme. Per això després del llibre¡Indigneu-vos!, deStéphane Hessel,n'ha sortit un altre,Comprometeu-vos. Molts components del 15-M no només són molt conscients d'això, sinó que, en la pràctica quotidiana, ho porten a terme. Sigui dit, amb tota justícia, a favor seu. Des d'aquest punt de vista, són els paladins d'una nova societat. El seu èxit en el futur confortaria la nostra societat.

Sociòleg. Catedràtic emèrit de Deusto