Qüestió de legitimitat

L'Estat autonòmic s'ha acabat construint entre tots. No va començar sent d'aquesta manera, però es va rectificar aviat. Immediatament després de l'entrada en vigor de la Constitució el desembre del 1978, es va intentar prescindir de totes les forces polítiques menys de les basques i catalanes per a la interpretació inicial del contingut i l'abast de l'exercici del dret a l'autonomia reconegut en l'article 2. El 1979 solament es van aprovar consensuadament i es va arribar a l'acord de sotmetre a referèndum els estatuts basc i català. El gallec no es va pactar i, encara que va ser aprovat per les Corts Generals, no es va arribar a sotmetre a referèndum. La construcció de l'Estat autonòmic es va iniciar amb la legitimitat del Govern de la UCD i la de les assemblees de parlamentaris del País Basc i Catalunya. Fàcilment pot entendre's per què n'hi va haver prou amb el resultat del referèndum del 28- F a Andalusia perquè la incipient construcció s'ensorrés. La falta de legitimitat d'un pacte entre un Govern i la seva majoria parlamentària amb dues comunitats per definir l'estructura de tot l'Estat era tan evident, que no va poder superar el primer obstacle que es va interposar en el camí emprès.

LA LLIÇÓ va ser apresa i a partir d'aquell moment tot el procés de construcció de l'Estat autonòmic ha estat presidit per la recerca d'una legitimitat que resultés acceptable per al conjunt de la societat espanyola. Així ha estat al llarg de més de 30 anys. Perquè no solament s'ha de tenir en consideració els dos pactes autonòmics (1981 i 1992), sinó els que han precedit les successives reformes de la LOFCA, així com els específics a què s'ha hagut d'arribar per al finançament de la sanitat. El que s'ha fet ho hem fet entre tots. I la valoració ha estat extraordinàriament positiva fins fa molt poc. En són una prova els resultats de tots els estudis d'opinió i les actes de l'última conferència de presidents de comunitats autònomes celebrada al Senat el 2007.

L'Estat autonòmic ha estat valorat d'una manera generalitzada no solament com el més legítim, sinó també com l'Estat més eficaç de tota la nostra història.

Des de l'any 2008 comença a canviar la percepció que es té de l'exercici del dret a l'autonomia i des del 2010 baixa significativament la valoració positiva que en té la ciutadania. No té res d'estrany. Dels tres nivells que inclou la nostra fórmula de govern, l'estatal i el municipal són dret natural, per dir-ho així, mentre que el nivell autonòmic és dret artificial, que té únicament 30 anys. Fer responsables les autonomies de les dificultats que estem vivint és l'opció més fàcil. Però que sigui la postura més fàcil no vol dir que sigui la correcta. Les comunitats autònomes són una peça essencial en la legitimació democràtica de l'exercici del poder. En teoria, se'n podria prescindir fent que una part de les seves competències les absorbís l'Estat i una altra els municipis, però en la pràctica no és així. Els fantasiosos estalvis a què va fer referència la presidenta de Madrid si se centralitzava l'exercici de competències autonòmiques són això, pura fantasia, que no tenen ni el més mínim aval científic. En cas que es decidís imposar una centralització d'aquestes competències, el cost de legitimitat resultaria insuportable. Fins aquí hem arribat amb el concurs de tots i en n'hem de sortir també comptant amb tots. No hi ha fórmules miracleres. La intervenció de les comunitats autònomes és una d'elles. O s'arriba a un acord entre l'Estat i les comunitats autònomes en el Consell de Política Fiscal i Financera, i es distribueixen de manera territorialment equitativa els ajustos necessaris, o caminem directament cap a la desintegració de l'Estat. No podem substituir un Estat que s'ha construït amb la legitimitat de tots per un altre d'imposat unilateralment per una majoria parlamentària, per molt absoluta que sigui. El moment per pensar en una operació d'aquesta naturalesa és el pitjor dels possibles. Hi ha altres crisis de legitimitat en òrgans constitucionals

-que afecten la direcció de l'Estat, el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional-, que desaconsellen obrir un altre front tan deslegitimador com seria el desapoderament de les autonomies en benefici de l'Estat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

NO HI HA DUBTE que estem davant una situació d'emergència. Però en unes circumstàncies com les actuals és quan resulta més inexcusable la reafirmació de la legitimitat en l'exercici del poder. No hi ha alternativa a buscar solucions susceptibles de ser acceptades per una majoria molt àmplia tant en termes de població com en termes territorials. Si no confiem en nosaltres mateixos, difícilment aconseguirem que hi confiïn els altres. I això passarà inevitablement si fem marxa enrere en l'exercici del dret a l'autonomia, que ha estat l'instrument més eficaç en tota la nostra història constitucional per legitimar l'exercici del poder. Com va dirMiquel Rocaa les Corts Constituents, el dret a l'autonomia és el que dóna sentit a la unitat política d'Espanya. A la unitat d'una Espanya democràtica, evidentment.

Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla