El discret encant de recentralitzar

Una febre recentralitzadora recorre Espanya. Un estudi recent dels professorsPerez-Díaz, BressoloiRodríguezper a Funcas mostra que la majoria dels ciutadans tornaria a l'Estat competències autonòmiques. Opinions de dins (Esperanza Aguirre,entre d'altres) i de fora (The Economist) coincideixen en aquesta percepció que s'estén a unes altres escales de govern de la cosa pública i que es manifesta en propostes com la fusió de municipis. Tant a l'Administració central com a les autonòmiques s'estan impulsant mesures d'eliminació d'empreses i entitats públiques amb l'objectiu de recuperar funcions i capacitats decisòries que al seu dia se'ls van transferir i que ara es volen reubicar al tronc central dels governs.

SEGONS sembla, una lectura molt estesa de la crisi la relaciona amb la irracionalitat i el descontrol creats pel trasllat de poder de decisió a la perifèria territorial i funcional del sistema públic i per la consegüent fragmentació d'aquest en estructures de menors dimensions. La gestió de proximitat, en altre temps exaltada amb entusiasme, és culpabilitzada ara de bona part dels nostres mals. ¿Hi ha evidències que sustentin aquest diagnòstic? Si és així, no és en aquestes en què semblen assentar-se, de moment, ni el debat ni les propostes.

Per descomptat, els exemples d'expansió descontrolada i baixa qualitat de la despesa pública, per no parlar de pur malbaratament, detectats en nivells descentralitzats de govern i administració ens han colpit amb contundència. La baixa capacitat de gestió i l'emulació ineficient són evidents en no pocs d'aquests casos. No obstant, dues constatacions conviden a ser cautelossos. La primera, que falta demostrar que la centralització de la decisió hauria garantit una eficiència més gran. Alguns exemples de la inversió central en infraestructures (AVE, autopistes radials de Madrid) ens farien pensar más aviat el contrari. La segona, que les diferències d'escala no són, a aquests efectes, concloents. Administracions de grans dimensions, com l'Ajuntament de Madrid, han incorregut en dèficits més severs que els que es poden imputar a molts dels nostres petits municipis.

Un sospita que en la pulsió recentralitzadora hi ha, de moment, més ideologia que anàlisi. Vegem, si no, el que està passant amb les entitats públiques. Els plans del Govern espanyol suposen eliminar 450 de les prop de 4.000 existents. El Govern anterior ja va suprimir nominalment organismes sense que la mesura tingués a penes impacte sobre la despesa, ja que el que es va fer va ser integrar el personal i el pressupost als ministeris corresponents. A Catalunya, una llei de mesures fiscals i financeres de l'any passat imposa un objectiu reductor del 25%. No existeixen raons conegudes que fonamentin aquestes xifres i percentatges. ¿Té sentit fixar d'una revolada la part prescindible de l'estructura administrativa? ¿I quin diagnòstic solvent ens diu que milloraran les coses recuperant per al centre aquestes funcions i convertint les empreses o agències en direccions generals?

L'obsessió per recentralitzar es pot llegir en el context de l'ancestral tensió centre/perifèria que caracteritza la política espanyola. No obstant, més enllà d'aquesta lectura sembla respondre a un model mental molt més transversal, a una intuïció profundament instal·lada en la cultura del nostre sistema politicoadministratiu. Podríem explicitar-la com la pretensió de crear un ordre formal que, basat en el vell repertori burocràtic (claredat jeràrquica, uniformitat de les estructures, control dels procediments), sigui capaç de fer manejable el caos en què s'han convertit els escenaris de la governança contemporània. El projecte recentralitzador resulta així perfectament comprensible. La crisi empeny a trobar respostes categòriques, i això xoca amb els ritmes i les capacitats precises per comprendre i portar els sistemes complexos. El mateix dèficit cognitiu -en expressió d'Innerarity- dels governs (en altres paraules, la seva creixent incapacitat per assabentar-se del que passa) els impulsa a buscar models més simples per operar sobre la realitat. La centralització s'adapta a aquest propòsit com un guant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però també crea més problemes dels que resol. La bona governança contemporània obliga a reconciliar-se amb la complexitat. L'aparença diversificada, plural i caòtica dels seus sistemes públics forma part del paisatge en els estats més avançats. Només els dissenys descentralitzats ajuden a bellugar-se entre ells, fins i tot quan es tracta de reduir la despesa. Compensar els seus costos més grans de coordinació exigeix invertir en capacitats estratègiques, més que centralitzar. És més eficaç desenvolupar lideratges sòlids i introduir incentius a l'eficiència que declarar la unitat formal de comandament i imposar regles i controls. Com algú va dir, per a cada problema complex existeix una solució clara, senzilla i equivocada. La recentralització és una d'elles. Institut de Governança i Direcció

Pública (ESADE).