Avui fa 75 anys

Avui, dia 29 de maig, fa 75 anys del bombardeig més cruent sobre Barcelona després de l'inici de la guerra incivil. Eren set els avions Junkers que van arribar a la ciutat des de Mallorca. Jo vivia aleshores al carrer de Septimània i acabava de fer 10 anys. Els anys de la segona part de la guerra van ser els meus únics que no he viscut a l'Eixample. L'havíem abandonat, em sembla, perquè al pis de Consell de Cent ja s'havien presentat tres vegades uns homes de la FAI. El meu pare era l'administrador d'una senyora que tenia diners i les patrulles no la localitzaven. No sé com van saber que ens havíemexiliatal pis de Septimània, perquè també allí van anar a buscar el meu pare. En aquell pis, a prop de la plaça Lesseps, vam viure una experiència dramàtica. En un llibre de records d'adolescència dedico unes pàgines a explicar què va suposar aquell canvi de pis per a la família i per a mi. Era un pis gran, amb molts vidres al llarg de la tribuna que donava al carrer. Recordo que vaig ajudar el meu pare a enganxar unes tires de paper engomat, en forma de creu, per assegurar els vidres en cas de trepidacions per bombardeig.

Quan sonava la sirena d'alerta, en aquells dies d'ara fa 75 anys, calia apagar tots els llums de la casa, una mesura que ara em sembla més simbòlica que eficaç. Però era una estranya novetat moure's pel pis a les fosques. Hi havia gent que, quan sentia la sirena, corria cap als refugis més propers, o baixava al metro. Nosaltres no ens vam moure mai del pis. Dels bombardejos en recordo els reflectors que, de nit, escombraven el cel, buscant els avions, uns avions enemics que jo veia o endevinava durant un segon, allà dalt, a prop d'on apareixien unes fumaroles, les dels projectils que explotaven llançats pels canons antiaeris. Ho mirava des de la galeria, sense cap por especial, potser perquè tot allò passava més avall, més cap al mar. En aquella casa, gairebé a la frontera de Gràcia amb Sant Gervasi, tot el que passava em semblava molt lluny. No patia, o no ho recordo. Els reflectors que jugaven entre els núvols, la remor dels avions, el soroll dels canons, tot era una cosa estranya per a mi. Que començava i acabava. Als 10 anys no em sentia amenaçat, i ho mirava tot amb uns ulls innocentment oberts. Avui, 29 de maig, fa 75 anys justos d'aquell bombardeig. Jo seguia els moviments dels reflectors, que es movien, buscant avions entre els núvols, com si fossin papallones. El que no podia imaginar-me és el que vindria després.