El règim franquista, un balanç

La polèmica produïda al voltant de la Real Academia de la Historia (RAH) respecte a com tractar en el seu canònicDiccionario Biográfico Españolla figura del dictadorFrancisco Francoi altres personatges històrics del període 1931-1939 ha produït un interessant efecte: il·luminar amb llum i taquígrafs la gran quantitat de caspa franquista de què encara hem de desprendre'ns. La qüestió és greu, perquè en aquesta ocasió no es tracta de falsos historiadors que han trobat un mitjà de vida tergiversant els fets per acontentar el seu públic d'extrema dreta. Es tracta d'una institució que hauria de ser un model de rigor i equanimitat i per això la seva actuació ha estat deplorable: convertint-se en altaveu de les opinions de la dreta menys civilitzada d'aquest país. Una dreta radical que necessita demonitzar la Segona República i edulcorar la figura del generalFrancoper ocultar bàsicament dues coses: els execrables crims del règim i els beneficis que van obtenir els franquistes a costa dels vençuts. El molt solvent historiadorÁngel Viñas qualifica la citada obra de la RAH de «disbarats» i «distorsió».

Per tot això potser és oportú un succint balanç del règim franquista (1936-1975). Disposem de suficients coneixements objectius perquè la seva mera exposició ens permeti jutjar de forma equànime.

El règim va néixer en la guerra civil (1936-1939) que va enfrontar una coalició de dreta radical (militars, oligarquia terratinent i financera i classes mitjanes ultraconservadores) contra els defensors de la República (classes mitjanes reformistes i populars). El generalFranco(1892-1975) es va recolzar en l'Exèrcit, en el partit únic FET i de les JONS i en ­neotradicionalistes catòlics i l'Església.

Tots els franquistes compartien uns mateixos criteris genèrics: antiliberalisme, nacional-catolicisme i autoritarisme. Per això el franquisme pot ser conceptualitzat de dictadura militar feixistitzada. Es va tractar d'un cesarisme militar no pre­torià;Franco,el Caudillo, va con­centrar tots els poders.

Aquests 39 anys poden ser dividits en tres etapes: primer franquisme (1936-1957), segon (1957-1969) i tardofranquisme (1969-1975). Durant la primera, el règim pot ser qualificat de semifeixista. En aquesta etapa, mitjançant un pacte de sang, els vencedors de la guerra civil van aplicar una política d'extermini dels seus oponents polítics, per la qual es va assassinar o es va ajusticiar 130.199 republicans durant la guerra (a la zona republicana van ser ajusticiades 49.272 persones) i aproximadament uns 50.000 més en la postguerra. Xifra a la qual poden afegir-se 270.719 detinguts el 1940 en presons i camps de concentració, 450.000 exiliats i desenes de milers d'empleats públics de­purats.

Durant aquesta fase es va practicar una política econòmica intervencionista que va ser un rotund fracàs. Fins al 1951 no es va recuperar el PIB del 1935; fins al Pla d'Estabilització del 1959, la renda per càpita va seguir per sota de la del 1935; el nivell salarial d'aquell any no es va recuperar fins al 1955. Van ser anys de sobreexplotació de la força de treball, misèria, fam i corrupció. La importància del mercat negre (sobrepreu dels preus oficials) i de l'estraperlo va ser tan gran que va enriquir alguns afins al règim i va produir una gran acumulació de capitals. En contrapartida, l'altura mitjana dels espanyols va disminuir.

La segona etapa (1957-1969) va estar caracteritzada per la consolidació del règim. Després de la derrota de les potències feixistes, el franquisme va ser explícitament condemnat per l'ONU el 1946, però les vicissituds internacionals de la guerra freda van ajudar a la seva institucionalització, auxiliat políticament també per la dictadura salazarista portuguesa, el règim populista argentí dePeróni el Vaticà. No obstant, el gran valedor internacional deFrancovan ser els EUA: Acords de Madrid del 1953 i visita del president nord-americà el 1959. Davant el fracàs de l'autarquia,Franco,el 1957, va col·locar a les àrees econòmiques del Govern tecnòcrates de l'Opus Dei que van aplicar una política econòmica liberalitzadora i desenvolupista.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Es va produir un gran desenvolupament econòmic fruit d'aquesta política i d'una resta de factors que hi van confluir: l'expansiva conjuntura econòmica internacional; els excedents de força de treball que van abaratir els costos de producció; les remeses de divises que van enviar els nombrosos emigrants des d'Europa; una elevada inversió europea i el núvol d'or estacional provinent del turisme de masses europeu.

L'última etapa, el tardofranquisme (1969-1975), va estar condicionada per la decadència física del dictador, el magnicidi deCarrero Blancoi la incertesa dels franquistes per dissenyar un futur continuista més enllà de designar el príncepJoan Carles de Borbócom l'hereu a títol de Rei. El franquisme va morir com va néixer, reprimint i ajusticiant els seus oponents polítics (Puig Antich,ETA i FRAP). Això va ser el franquisme, un immens abús de poder auto­ritari. Catedràtic de Ciència Política (UB)