¿Qui té por dels directius públics?

La necessitat de directius professionals sembla que s'obre pas, treballosament, a l'horitzó de reformes de l'Administració. No fa gaire, la principal associació de gestors públics de Catalunya presentava a Esade la seva proposta per a un estatut del directiu públic. En paral·lel, la Secretaria d'Estat d'Administració Pública filtrava detalls d'una futura regulació de la matèria en l'administració general de l'Estat. Sense entrar a valorar aquestes iniciatives, convé recordar algunes claus del que s'hi juga en aquest assumpte. A diferència de molts països amb els quals ens interessa comparar-nos -en latituds com Holanda, Nova Zelanda, el Canadà o Xile, per citar-ne alguns-, el sistema públic espanyol no ha construït un marc institucional específic per als seus directius. Els càrrecs de direcció constitueixen, en l'administració, un espai de titularitat difusa per la conquista dels quals combaten dos poderosos exèrcits: d'una banda, els cossos de funcionaris; de l'altra, els aparells dels partits.

EVIDENTMENT, convertir la gerència en territori sotmès a les regles de la burocràcia pública equivaldria a estendre l'acta de defunció abans que la de baptisme. La inamovibilitat, la visió formalista del mèrit, les retribucions uniformes o els ascensos per antiguitat són atributs que fan de la plaça pública comuna un univers cada vegada més immanejable. Pensar a aplicar-los a l'exercici de responsabilitats directives resulta senzillament forassenyat. Però més greu encara, i desgraciadament més estesa, és la colonització de l'espai directiu públic pels partits polítics.

¿De quants càrrecs estem parlant? Encara que quantificar-los no és fàcil, si consideréssim de caràcter directiu només un 1% de les places públiques totals, la xifra superaria a Espanya els 30.000. Avui, una gran majoria d'aquests càrrecs estan considerats o manegats

-tant és- com si es tractés de càrrecs polítics. És a dir, són proveïts i gestionats en funció de la mera confiança de qui designa i acolorits habitualment per l'afiliació partidària o la proximitat del seu ocupant a una força política. ¿Quants exerceixen funcions de govern que hagin de quedar reservades a la representació, directa o indirecta? Sens dubte, una exigua minoria, si ens guiem pels estàndards propis de les democràcies avançades.

La conseqüència més visible d'aquesta colonització és la debilitat que crea en la direcció de les polítiques i serveis públics. Els partits no són -ni ho han de ser- escoles de gestió. El polític bascJuan María Atutxaho explicava col·loquialment: «No es fan ous amb ferrats aigua beneita»; en altres paraules, la filiació política no habilita per dirigir amb eficàcia i eficiència un servei d'ocupació, un hospital, un grup audiovisual o una xarxa de serveis socials. D'altra banda, els directius professionals aporten a les organitzacions públiques unethos de racionalitat econòmica -maximitzar el valor creat per cada euro invertit- imprescindible en els temps que corren. Necessiten, això sí, per fer la seva feina, un marc institucional adequat: governat per la política però raonablement desvinculat del cicle electoral i protegit de la interferència en la gestió quotidiana.

No es tracta d'un joc de suma zero en el qual el que guanya un ho perd l'altre. Un símil per explicar-nos: així com l'empresa familiar busca, quan creix i es diversifica, un gerent professional de fora de la família, de la mateixa manera la política representativa necessita incorporar directius per governar amb efectivitat un univers -el de la provisió de serveis públics- amb una complexitat i unes peculiaritats que se li resisteixen. Quan disposa d'unmanagementprofessional d'alta qualitat, la política guanya espai d'influència i capacitat de lideratge estratègic. Aconsegueix manar més, posar les organitzacions al servei de les seves prioritats. Per aconseguir això, ha de renunciar, és clar, a considerar la franja directiva de l'Administració com un territori conquistat pel vot, el destí natural del qual és ser ocupat per aquells que, des de les pròpies files, reclamen el botí.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

NO ÉS DIFÍCIL localitzar les principals resistències al desenvolupament de la gerència professional en el sector públic. Es troben, sobretot, en aparells de partit acostumats -sense diferències de discurs o color polític- a dirigir clienteles i lleialtats mitjançant el repartiment de càrrecs. Forma part de les mateixes lògiques que estan imposant el tripijoc i les quotes polítiques en organismes on els càrrecs s'haurien de proveir d'una manera meritocràtica. Les mateixes que fan gairebé inviable entre nosaltres la independència de les agències reguladores. Per això, l'existència d'una direcció pública professional redunda a la vegada en enfortiment de les institucions i en regeneració de la política. No s'oposa a la política, sinó a la mala política que patim. Aquesta és, probablement, la raó que faci tant de temps que transita pels debats d'acadèmics i gestors i tan allunyada de les agendes dels governs.

Institut de Governança i Direcció Pública d'Esade