'Tanto monta, monta tanto...'

Fa unes setmanes, en el debat de l'estado de la regióncelebrat al Parlament d'Extremadura, el president d'aquesta comunitat autònoma,José Antonio Monago, va proposar, literalment, un pacte als grups de l'oposició per crear la «unió extremenya» que tindria com a objectiu fonamental fer un front comú contra el «pacte fiscal català». L'interès de partit, que va ser el que va provocar la presentació d'aquesta iniciativa, va provocar també la seva mort, i la proposta dels populars extremenys va ser derrotada en les votacions finals del debat en qüestió. En qualsevol cas, com sempre, disparar contra Catalunya en determinats àmbits és gratis. I dóna rendiment. Però, ¿quin preu estem pagant tots plegats per aquesta greu irresponsabilitat?

Després deMonago, president d'Extremadura, ha estat el torn d'un altreJosé Antonio, en aquest cas el president d'Andalusia,José Antonio Griñán, que tot i ser el president de la Junta d'Andalusia, portava posada la gorra de president del PSOE.

EL MISSATGE ERA clar, no donar suport a cap comunitat autònoma que vulgui progressar a costa d'Andalusia, i la defensa de l'Espanya de la igualtat sense privilegis.Griñán, potser més polit queMonago però igual de contundent, no es va posar el nom de Catalunya en cap moment a la boca, però quedava clar qui era el destinatari final dels seus missatges. Tornem a situar-nos en l'entorn de la irresponsabilitat. Fent un exercici de simplificació la qüestió és òbvia, segons els principals líders del PSOE a Andalusia i del PP a Extremadura, cal que se'ls garanteixin les prestacions que històricament, i molt especialment en èpoques de bonança, han gaudit. I les han gaudit en molt bona part gràcies a l'aportació que Catalunya feia a les arques de l'Estat. I els extremenys i andalusos que al llarg dels anys s'han integrat a Catalu-nya, i que ara són també catalans, hi han col·laborat com els que més.

Quin dret tenen, doncs, els catalans, hagin nascut on hagin nascut, en relació a allò que paguen i a allò que reben? És dur, però en menys de 140 caràcters (llenguatge Twitter) queda resumit: Catalunya representa el 16% de la població d'Espanya, genera el 20% de la riquesa, paga el 24% d'impostos i rep de l'Estat menys del 10%. Resum que fa esgarrifar i alhora fa pensar molt. I tot això en temps de crisi, una crisi que no té aturador i que no és equiparable a cap altra crisi que s'hagi succeït al llarg de la història. Les claus d'aquesta crisi són ben diferents, i les solucions també.

Fa pocs dies el Parlament de Catalunya, amb una majoria més que àmplia i més transversal del que alguns han volgut interpretar, ha fet una aposta clara per a un nou sistema de finançament, digui-li pacte fiscal, digui-li concert econòmic, que resolgui la injustícia que fins ara pateix el país. I és ara quan cal més sentit de país que mai. Més Catalunya i menys partits, en definitiva. Però això ni ha estat, ni és, ni serà mai fàcil. Per desgràcia hi ha massa gent que s'enroca en posicions que potser al llarg de la història els han pogut funcionar, però que en el món que ve, ja no tenen cap mena de futur. I amb la seva visió parcial, esbiaixada i que no contempla el futur d'una manera oberta, estan condicionant molt més enllà de les seves estrictes competències. I a tot això, l'Estat que està més desorientat que mai, que no reacciona, que és incapaç de plantejar solucions diferents, i que té l'actitud del capità del Titànic, adopta una actitud xulesca, poc humil, com si la cosa no anés amb ells. Però el vaixell s'enfonsa, encara que l'orquestra continuï tocant. I l'orquestra precisament es recrea en aquella música que tant agrada sentir fora d'aquí i que sempre acaba malparlant de Catalunya. Però el problema no és Catalunya, el problema és aquesta Espanya incapaç de mirar més enllà, d'entendre que el món ha canviat, que és diferent, i que ja no pot pretendre perpetuar un model que no té cap mena de garantia de viabilitat.

l'estat de les autonomies, tal i com l'hem entès fins avui, ja no dóna per més (si és que mai ha donat per alguna cosa des de l'òptica dels catalans). I si no saben llegir correctament aquesta situació i plantejar els escenaris de futur adequats, probablement, de Catalunya estant no quedarà cap altre remei que mirar el futur amb ulls diferents.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que curiós, el que per a alguns sempre ha estat un somni, una utopia, per a molts acabarà sent la solució als seus problemes, la garantia de l'estat del benestar, i el poder tenir uns mínims plantejaments de futur. Europa ha ofert una opció de rescat a Espanya dissimulada en el nom i les formes. I el govern d'Espanya continua equivocant les formes i el nom a l'hora d'aplicar solucions. Ja no és només un problema de no complir les promeses electorals. És un problema de visió global, de saber cap on va la societat, de cap on va el món.

Els populars, ancorats en el passat, no són capaços d'entendre que la situació reclama noves fórmules. I els socialistes, temo que tampoc. «Tanto monta, monta tanto, Griñáncomo Monago». Sembla que l'únic concert que els interessa és el de l'orquestra del Titànic. ¡Vet aquí! Expresident del Parlament.