Conductes (poc) exemplars

Fins i tot el lector de diaris més distret d'aquest país haurà acabat adonant-se que el concepte d'exemplaritatha estat de moda en l'esfera pública (en la filosòfica feia temps que estava en circulació, però això són figues d'un altre paner que ara no fa al cas). S'ha de reconèixer que el cap de l'Estat va contribuir eficaçment a la seva promoció a l'utilitzar-lo en el seu discurs nadalenc de l'any passat, una utilització que al cap i a la fi, i en vista de la mateixa conducta del Monarca, va resultar francament desafortunada.

MALGRAT aquests avatars teoricopolítics del concepte, cada cert temps encara reapareix algú que en fa ús creient haver descobert el Mediterrani d'un argument de contundent eficàcia polèmica. Fa escassos dies tenia ocasió de sentir les declaracions d'un portaveu del Partit Popular (no en recordo el nom: semblava un subaltern a qui la direcció hagués deixat de guàrdia durant les vacances d'agost per si sorgia algun assumpte urgent que requerís fer pública la posició del partit en aquest sentit) comentant l'assalt a un supermercat en el qual havia participat el famós alcalde de Marinaleda i diputat del Parlament andalúsJuan Manuel Sánchez Gordillo.

Després de fer algunes referències a la necessitat del compliment de la llei perquè, en cas contrari, quedàvem abocats a la llei de la selva i a altres catàstrofes col·lectives anàlogues, el descamisat (de camisa de marca, és clar) portaveu rematava la feina al·ludint a l'exemplaritat a la qual estan obligades totes aquelles persones que ostenten càrrecs públics.

Mentre el sentia, pensava en la reacció que devien tenir davant aquelles mateixes paraules els que havien aplaudit l'acció deSánchez Gordillo,que de ben segur no devien constituir un nombre escàs. Ells amb tota probabilitat haurien qualificat com a exemplar precisament l'assalt al supermercat i la requisa d'aliments destinada als més necessitats, i no sense bons arguments. Per aquests altres oients aquesta iniciativa hauria representat un autèntic model del que en aquest moment han de fer els polítics d'esquerra davant la desesperada situació de tants conciutadans que, literalment, no tenen res per posar-se a la boca mentre no deixen de rebre notícia de la pluja de milions que el Govern central té previst destinar als bancs, els responsables en gran mesura del desastre en el qual estem immersos.

¿Quina de les dues reaccions, la del portaveu del PP o la dels simpatitzants de l'alcalde de Marinaleda, és la correcta? Resulta evident que totes dues, de la mateixa manera que algunes més que no costaria un gran esforç reconstruir, poden considerar-se plausibles. Que algú tingui una conducta exemplar en realitat únicament significa que aquesta conducta està d'acord amb un model que estem pressuposant, i és perfectament possible que en qualsevol moment coexisteixin diversos patrons de conducta.

En realitat, el gran problema d'una categoria com la de l'exemplaritat, el que la converteix en un instrument d'escassa utilitat per al debat polític, és que dóna per descomptat precisament el que hauria de demostrar, o sigui, el model al qual remet. Al no entrar en això últim, que és el que de veritat hauria d'importar, contribueix en realitat al reforçament del conjunt de tòpics i opinions establertes que respecte a una determinada conducta una societat sembla acceptar. Tornem per un moment al primer paràgraf del present article: ¿era exemplar -encara que, per descomptat, no resultés constitutiva de cap delicte- la conducta del cap de l'Estat quan, d'acord amb informacions a les quals podia accedir qualsevol ciutadà, rebia costosíssims regals -des d'embarcacions d'esbarjo fins a vehicles d'altíssima gamma- per part de les autoritats de remots emirats del Golf amb qui empreses espanyoles estaven negociant substanciosos contractes?

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Probablement, la resposta hauria de ser negativa, però a continuació s'hauria d'afegir que, malgrat això, no és menys cert que aquesta conducta no semblava obtenir el retret de la nostra societat, la qual es diria que acceptava, en ocasions amb indissimulada simpatia, l'existència d'aquestes pràctiques. En aquesta última puntualització potser resideixi una de les claus de la qüestió. Si haguéssim de substanciar en forma d'interrogants les principals dificultats que l'ús de la noció d'exemplaritat ens planteja, podríem formular aquestes: ¿de qui s'espera exemplaritat en la nostra societat?, ¿per què n'hi ha que semblen exempts de l'exigència?, ¿a què obliga (si és que obliga)?

No es tracta de cap manera de preguntes abstractes, sense cap aplicació a la realitat. Vivim en una societat que té uns ciutadans que col·loquen els polítics en el tercer lloc de la llista dels problemes que més els preocupen. És obvi que han deixat d'esperar-ne la més mínima exemplaritat. ¿Significa això que no els pot ser reclamat res?, ¿no seria millor que en determinats casos fos responsabilitat (jurídica, moral o política) el que exigíssim als que actuïn d'una forma que jutgem com a inadequada, en lloc d'utilitzar la buida exemplaritat com a barrera que no compromet a res? Catedràtic de Filosofia (UB).