¿Podem confiar en l'exportació?

Quan va esclatar la crisi, cap a l'any 2008, les empreses espanyoles van reaccionar amb la paralització de projectes d'inversió, la reducció de costos i la provisió dels deutes dels morosos. Moltes no van sobreviure, però la gran majoria van portar a terme un ajust molt dur i a principis del 2011 ja estaven preparades per al que pogués venir. I el que va venir va ser la crisi del deute sobirà: dificultats per a l'obtenció de crèdit, noves caigudes de la demanda i incertesa en nivells abans desconeguts. Les empreses van portar a terme un segon ajust, que explica probablement les taxes negatives de creixement del PIB del 2012. I encara queda per portar a terme un tercer ajust, el derivat de les últimes mesures de reducció del dèficit.

La meva impressió és que entre les empreses continua la incertesa i el desànim al veure que els problemes principals -la crisi del deute públic i del sistema financer, i la recessió- segueixen sense resoldre's. Moltes d'elles estan replegades a les seves casernes d'hivern: no és bon moment, diuen, per prendre iniciatives d'augment de la producció o d'inversió. Ara toca esperar.

Hi ha, ÉS CLAR, excepcions. Algunes empreses no se salvaran. Altres mantenen el nivell d'ingressos i cobreixen amb prou feines els costos. Les que van portar a terme innovacions exitoses estan creixent, probablement a costa de les seves competidores que s'han quedat endarrerides. I altres, les exportadores, es troben amb una demanda en alça i davant de bones expectatives.

És, doncs, l'hora de l'exportació. Aquesta és l'única variable del costat de la demanda que mostra un creixement positiu els últims mesos, i l'única que pot seguir creixent en els pròxims. De fet, es repeteix la història de les recessions anteriors, en què l'exportació va mantenir l'olla bullint fins que es van recuperar la inversió i el consum interior. Però ¿com és possible això si en els anys delboomvam perdre competitivitat i ara no podem devaluar la moneda per intentar recuperar-la?

La primera raó per a l'optimisme és la bona evolució de la quota de mercat de les exportacions espanyoles a Europa i al món, malgrat haver-la perdut quan va esclatar la crisi. O sigui, els exportadors espanyols han sabut aprofitar la conjuntura. I això té a veure, segons la meva opinió, amb els canvis estructurals que s'han produït els últims anys. En efecte, ha augmentat el nombre d'empreses que exporten regularment, tot i que encara són poques. I el mercat potencial ha millorat. És veritat que seguim exportant sobretot a Europa, però això és lògic -per a això vam entrar a la Unió Europea-, com ho és que aprofitem els nostres avantatges en aquest mercat. Però, al mateix temps, ha augmentat la presència espanyola en mercats emergents, amb alta capacitat de creixement. I els nostres béns i serveis són més competitius, perquè haver-nos-les de tenir amb competidors de tot el món ens ha obligat a millorar la qualitat, la innovació i el servei. I, finalment, perquè en anys recents ha crescut l'exportació de serveis diferents del turisme i que tenen un creixement potencial elevat.

En tot cas, per vendre fora s'ha de ser competitiu. En els anys delboomels nostres costos laborals unitaris van sortir de mare. Però això s'ha corregit de manera parcial. Davant de la zona euro, ara estem un 4% pitjor que el 1999 en costos laborals unitaris, un 10% en preus de consum, un 7% en preus industrials i un 4% en preus d'exportació. O sigui, que no estem tan malament. Però hem aconseguit això gràcies, sobretot, a haver fet el mateix amb menys treballadors. I això no és sostenible. O sigui, que hem de seguir reduint els nostres costos i augmentant la nostra productivitat.

I això ens porta a un altre obstacle important: l'elevada propensió a importar que contenen les nostres exportacions. Venem molts cotxes, és clar, però també importem molts dels seus components: per al conjunt de l'economia, 100 euros més en exportacions suposen augmentar les importacions en gairebé 40. ¿Es pot millorar aquesta relació? Sí. Primer, continuant amb la política de moderació dels costos, de manera que ofereixi oportunitats per a la indústria nacional davant els productes importats. Segon, mitjançant una política que redueixi la nostra dependència de l'energia importada: en aquests moments, l'energia explica la totalitat del nostre dèficit comercial.

Notícies relacionades

Un Sant Jordi multitudinari

La vora de la realitat

I tercer: mentre no canviï radicalment la nostra propensió a importar, no ens quedarà cap més remei que reduir la despesa agregada. O sigui, s'ha de mantenir una estricta política d'austeritat, no com una actitud transitòria, sinó de manera duradora. Si no, el dèficit exterior seguirà creixent, sobretot quan s'iniciï la recuperació econòmica, el deute exterior seguirà augmentant i tornarem a patir la pèrdua de confiança dels nostres creditors internacionals. I això no ens ho podem permetre. En definitiva, el canvi en el model econòmic ha d'estar liderat, entre altres variables, per l'exportació. I això tindrà avantatges rellevants per a la nostra competitivitat i per al nostre equilibri financer davant dels mercats.

Professor de l'IESE. Càtedra La Caixa.