El torn
Una mani, mil raons
Ja hi tornem a ser. Després d'unes setmanes intentant oblidar el malson indigerible que ens toca viure, arribem al setembre amb les cartes de sempre però encara una mica més rebregades. Ho escrivia en Pere Vilanova aquest diumenge a EL PERIÓDICO: aquest any el guió de l'Onze de Setembre està summament alterat per l'estrès estructural múltiple en què vivim. La gran manifestació serà proindependentista com mai. Històrica. Transcendental. Superlativa. Tanmateix està passant el mateix que amb la del 10-J del 2010 contra la sentència del Constitucional sobre l'Estatut i l'ANC es veu desbordada d'objectius i propòsits, tots legítims, però fets un garbuix i en algun punt contradictoris. Centenars de milers de veus clamaran a favor d'un Estat per a Catalunya, de tirar pel dret cap a la independència immediata, o d'anar-hi anant, cap a la independència, per arribar-hi un dia o altre sense presses i manant els nostres, o pel pacte fiscal. Però també hi haurà gent cridant contra les retallades d'aquí i les d'allà, dels polítics, dels banquers, dels nostres corruptes…
Fins i tot algun càrrec institucional o de partit rebrà una escridassada per ser a la manifestació. Perquè aquests dies, com fa dos anys, s'ha tornat a posar en evidència la incapacitat de molts dels nostres polítics per definir la seva posició davant la convocatòria.
Notícies relacionadesUn paper ben galdós el del Govern de Catalunya (sí, sí, però no; el Govern no hi va però vol que tothom hi vagi); o el d'Unió (sí, però en desacord amb el lema); ¡i el del PSC! (no, no, però entenem que molts socialistes catalans sí que hi vulguin ser i ens agrada que hi va-
gin)… Ells a la seva: pendents els uns dels altres; més obsedits pel joc tàctic que no pas atents al corrent de fons que domina una ciutadania que fa massa temps que viu políticament malhumorada, i que cada cop confia menys en els qui (diuen que legítimament, encara) ens representen.
