La gestió pública
I els polítics, ¿què?
Les relacions de confiança s'imposen en la nostra cultura a l'hora de repartir càrrecs i sous
I els polítics, ¿què?_MEDIA_1 /
Fa uns mesos vaig publicar en aquesta mateixa secció l'articleNo tota la culpa és dels polítics. Ha estat uns dels articles dels quals he rebut més comentaris, molts insistint en el comportament i responsabilitats dels polítics espanyols. Desenvolupo ara un xic més aquest aspecte.
El sociòlegSamuel P. Huntington, promotor del controvertit concepte delxoc de civilitzacions, deia que als EUA els llatins mai no arribarien a accedir al poder i a consolidar-s'hi perquè, entre altres coses, eren incapaços d'establir relacions de confiança més enllà de la família. Certament, els països de l'Amèrica Llatina i del sud d'Europa, probablement per la història d'abusos de poder i la debilitat dels governs en assegurar uns determinats nivells de justícia social, són els que tenen els índexs de confiança interpersonal més baixos i on
-també per la influència del catolicisme- el concepte de família tradicionalment ha tingut una rellevància social que va més enllà de les relacions de parentesc.
D'Exemples no en falten. Així com als EUA s'intenta evitar la influència dels membres d'una mateixa família en les organitzacions, al Sud les empreses i els negocis familiars tenen una llarga i profunda implantació. El concepte de clan, en absència de l'Estat de dret, es pot arribar a expressar com a contrapoder delictiu i de protecció dels seus membres, com per exemple les màfies italianes (sovint hom s'hi refereix com «la família») o lesmarasde l'Amèrica Central.
A l'Estat espanyol, amb una experiència democràtica minsa i en moltes coses a mig camí d'Europa i l'Amèrica Llatina, l'adveniment de la democràcia va projectar sobre els emergents partits polítics unes expectatives socials molt més elevades que en altres països del nostre entorn amb una tradició democràtica i una societat civil més fortes. Aquest escenari sovint va derivar en una progressiva influència dels partits més enllà del seu propi àmbit d'actuació i en afiliacions de gent amb l'interès de beneficiar-se'n, econòmicament o professionalment; en blindatges econòmics o estructures i despeses hipertrofiades, ara difícils de justificar; en la tolerància a les petites irregularitats, i sols a vegades
-no s'ha de generalitzar- en comportaments corruptes. Un responsable d'aquest partit il·lustrava aquesta tendència perfectament dient que el PP ha estat l'agència de col·locació laboral més efectiva d'Espanya. Òbviament, la política i els ciutadans que l'exerceixen són imprescindibles en democràcia, però cal evitar la consolidació de classes polítiques clientelars i privilegiades.
No fa gaire, exposant una proposta tècnica en una reunió, em van preguntar: «A tu qui et protegeix?». La pregunta -feta mig en broma, perquè era una persona amb qui tinc una relació de confiança des de fa anys- no deixa d'il·lustrar el valor que encara es dóna a la pertinença a un grup de poder determinat. Certament i desgraciadament, els interessos estratègics han anat augmentant la seva influència en els processos de presa de decisions d'algunes administracions públiques. En particular, quan l'accés al poder s'aconsegueix basant-se en relacions de confiança, ja siguin personals, familiars o de partit, i no de vàlua professional, es crea un nefast cicle viciós en què la ignorància del responsable el fa encara més desconfiat i tendeix a envoltar-se de col·laboradors més submisos que capaços. S'explica així, per exemple, l'alta presència de càrrecs de confiança en les administracions espanyoles.
Si hi afegim un context amb escassa massa crítica, els polítics tendeixen a prioritzar l'impacte immediat i mediàtic. D'això en resulten administracions tècnicament febles, més vulnerables a interessos de tercers, més cares, menys efectives i menys competitives i presents a Europa, cosa que en aquests moments ens hauria de preocupar especialment.
Aquestes conductes estan relacionades amb alguns dels valors que descrivia en l'article esmentat, però no són ni de bon tros exclusives dels polítics. En períodes de crisi, és més important que mai reconèixer el sentit de la política, dels polítics i del sector públic en general. Els valors, però, no es poden imposar i sols es converteixen en norma quan són socialment efectius, és a dir, quan hi ha unes lleis i un estat d'opinió que els discrimina, penalitzant-los o premiant-los. Caldrà incrementar la transparència de la gestió pública, aconseguir una major professionalització dels alts càrrecs i millorar l'eficiència dels treballadors de les administracions, però sobretot que les noves generacions exigeixin que la gestió de lares publica sigui ètica i eficient. No debades, els polítics provenen i actuen en societats determinades i, per tant, com bé deia la meva àvia, en democràcia «cada poble té el Govern que es mereix».
Metge i escriptor.
