Copagament, continuació
Fa bastant temps que els estudiosos de l'economia de la salut van arribar a la conclusió que els ciutadans amb assegurança mèdica completa, ja sigui pública o privada, tenen una tendència natural a consumir més del necessari.
Per això els economistes han analitzat des de tots els punts de vista quins mètodes de copagament són més eficaços; com controlar la inclinació natural dels beneficiaris d'una assegurança sanitària a gastar més del compte. Gairebé cap dels experts dubta de l'efectivitat del copagament, un mecanisme que frena aquest risc moral i que sempre esmorteeix la despesa sanitària.
Coincidint amb l'entrada en vigor del nou sistema de copagament farmacèutic dels pensionistes catalans,Jaume Puig-Junoy, professor d'economia pública a la UPF i col·laborador d'aquesta casa, ha publicat¿Quién teme al copago?(Los libros del lince), en què fa un repàs dels estudis més seriosos sobre aquesta qüestió.
El principal perill del copagament centrat en els medicaments és que els pacients utilitzin més els serveis que encara no estan gravats, com les consultes mèdiques i les urgències. És fàcil deduir a partir d'aquí que el més probable és que el següent pas dels nostres administradors serà estendre el copagament d'aquest tipus de visites, sobretot les injustificades, per posar límit als mecanismes de compensació. De fet, és una pràctica freqüent entre els nostres socis europeus.
Un altre dels problemes que planteja és que en el millor dels casos només discrimina per la renda, no per l'estat de la salut del ciutadà, de manera que de fet es transforma en un impost sobre la malaltia. Incorporar informació sobre els mals de l'assegurat en el sistema electrònic públic és complicat, però els bancs i Hisenda digitalitzen infinitat de dades amb bastant èxit des de fa temps, com recordaPuig-Junoy. En la seva opinió, si no es tenen en compte els antecedents del pacient, el copagament detalla únicaés un instrument més recaptatori que una altra cosa.
Puig-Junoyés partidari del copagament evitable, que consisteix que el metge informi el pacient de l'existència de diferents medicaments amb el mateix efecte, però diferent preu. I que li expliqui, a la vegada, que la Seguretat Social paga una certa quantitat -el preu de referència-, de manera que el malalt decideixi si es queda amb el barat, que li surt gratis, o si prefereix abonar de la seva butxaca la diferència de preu i emportar-se'n un altre. De fet, alguns metges catalans ja ho estan fent pel seu compte i estenen receptes "blanques" amb productes exclosos del finançament públic que el pacient costeja completament.
Notícies relacionadesÉs una bona alternativa perquè apel·la també al risc moral del mateix metge, que consisteix a ser complaent amb les demandes del pacient: tots dos poden caure en la temptació de creure que disparen amb pólvora del rei.
De la lectura de¿Quién teme al copago?se'n desprèn que no hi ha cap fórmula eterna i que els sistemes, tant públics com privats, canvien el copagament periòdicament per adaptar-se millor als nous objectius. També sembla clar que la complexitat d'aquests mecanismes és més gran a mesura que miren de ser més equilibrats i justos, com s'està veient a Espanya. Els últims mesos, hem passat del mètode antic, la gratuïtat per a pensionistes i el pagament del 40% per als actius, a l'euro per recepta a Catalunya, més el percentatge en funció de la renda, que acaba de posar-se en marxa aquí per als jubilats, amb unes quantitats màximes i algunes exempcions. La cosa no ha fet més que començar.
