¿Catalunya, expulsada d'Europa?
En cas d'independència no caldria verificar els criteris d'adhesió ni passar un període d'adaptació
¿Catalunya, expulsada dEuropa?_MEDIA_1 /
Una de les claus del debat sobre la possible independència de Catalunya és la inserció de l'hipotètic nou estat a la UE. Enquestes recents confirmen que moltes persones s'inclinarien pel sí o pel no en funció de si el nou estat es pogués incorporar plenament i de manera ràpida a la UE. Aquesta qüestió, però, no té una resposta fàcil, perquè no hi ha una previsió expressa en els tractats comunitaris ni tampoc existeixen precedents. Això permet opinions en sentits diversos, algunes de les quals han afirmat rotundament que el nou estat quedaria automàticament fora de la UE i de l'euro, i que per formar-ne part hauria de demanar el seu ingrés, que haurien de ratificar tots els membres, inclosa Espanya, cosa que, sense dir-ho explícitament, es considera un obstacle quasi insalvable.
No hi ha una resposta clara i unànime, però es poden fer algunes acotacions. La primera, que la sortida de l'euro no és un fet inexorable: si el nou estat quedés fora de la UE, disposaria de plena sobirania per decidir la moneda pròpia i podria optar per l'euro. Una qüestió diferent és que això fos convenient, cosa que s'hauria de valorar amb cura, ja que quedaria fora dels mecanismes de gestió i control de la unió monetària, inclosos el BCE, els instruments d'estabilitat financera, com el
MEDE, i la futura unió bancària. Possiblement, tot dependria del temps de transició.
L'adhesió d'un nou estat a la UE requereix certament l'acceptació de la UE i de tots els socis. Però hi ha un fet rellevant que fa completament diferent l'hipotètic cas català (i l'escocès i el flamenc, si es donen) respecte de les adhesions típiques de nous estats: Catalunya ja és part de la UE. Hi està plenament integrada, forma part de la unió monetària, s'hi aplica íntegrament el dret comunitari i els seus ciutadans ja són ciutadans europeus. En el procés d'adhesió de nous estats l'objectiu és triple: primer, verificar el compliment de les condicions polítiques, jurídiques i econòmiques que exigeix la UE per formar-ne part; segon, establir el període transitori necessari per a la integració plena del nou estat; i tercer, adaptar els tractats i els actes comunitaris, especialment pel que fa a les institucions i les polítiques de la Unió. Doncs bé: només aquest tercer aspecte seria necessari negociar en el cas d'una hipotètica adhesió de Catalunya, ja que els altres dos ja estan plenament assolits i realitzats. I atenció: una Espanya sense Catalunya, amb unes dimensions demogràfiques i econòmiques diferents, també hauria de renegociar amb la UE la seva nova posició en les institucions i en les polítiques comunitàries.
Si apareix un nou estat en un territori plenament integrat a la UE, la seva relació amb la Unió es planteja en termes de continuïtat o d'exclusió. No en termes d'incorporació, com succeeix en les adhesions típiques. Per tant, si no s'accepta la continuïtat del nou estat a la Unió estaríem més aviat davant d'una expulsió d'un territori que fins aquell moment n'havia format part. La incorporació d'un nou estat requereix definir la seva posició dins de la UE i adaptar els tractats i els actes comunitaris, des del punt de vista institucional, financer i de les polítiques i programes de la Unió. I això no es pot fer de manera automàtica, sinó mitjançant un procés de negociació, que conclou amb un tractat d'adhesió que requereix l'aprovació de la UE i de tots els membres. Aquest procés, però, seria molt més simple i ràpid en el cas d'un territori ja plenament integrat a la UE, en el qual no cal verificar el compliment dels criteris d'adhesió ni tampoc establir períodes transitoris d'adaptació.
La dificultat principal, i de fet l'única seriosa, és política i prové de la possible oposició a l'ingrés per part d'algun estat membre. El Govern espanyol, especialment, hauria d'aclarir si pensa jugar aquest paper. El veto espanyol, però, no s'ha de donar per descomptat. Si Catalunya es converteix en estat, serà al final com a resultat d'un procés de negociació, probablement complicat, amb Espanya i amb la comunitat internacional, que en definitiva és qui l'ha de reconèixer i qui té la clau del seu naixement efectiu com a estat. I no hi ha dubte que una de les qüestions més importants en aquesta negociació seria precisament la incorporació a la UE. Per tant, no s'ha de descartar d'entrada que Espanya accepti, arribat el cas, l'ingrés de Catalunya a la UE, sigui per convenciment, per interès propi o per la pressió d'altres estats, de dins i de fora de la UE. En tot cas, la qüestió decisiva que es posarà sobre la taula serà si la UE pot expulsar un territori que hi està plenament integrat i que, a més a més, presenta una clara voluntat europeista. Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.
