Senyor pallasso Miliki
Miliki, al centre, al costat de Fofito (esquerra) i Fofó.
Sempre vaig pensar que m'hauria agradat que Miliki fos el meu avi. Hauria estat perfecte, l'avi ideal. Un home del meu gremi, savi, amb cara de bona persona, lluitador, divertit, generós... Els meus avis de veritat van morir a la guerra i Miliki (un nen per en aquella època), va saber fugir d'aquella tristesa, aquella ruïna emocional, per construir al costat dels seus germans una carrera dedicada al riure, al circ, al noble art d'entretenir. Una lliçó d'humanitat. Tots els que van aconseguir esquivar aquella època mereixen el nostre respecte. Miliki va veure molt món, va passar necessitats, però no va perdre mai l'humor. Va tornar a casa per triomfar definitivament, cosa no gaire habitual, per cert, i molt menys en aquella època de blanc i negre.
Llegiu la informació completa de l'article d'Andreu Buenafuente a e-Periódico.
